domingo, 5 de julio de 2020

AGONIA DEL PAISATGE │ AGONÍA DEL PAISAJE

Imagen Pinterest





AGONIA DEL PAISATGE




De nou al sèpia de les fotografies, la disfressa s’ha convertit en peix estèril, o un ocell d’ulleres damunt d'una pell de cendra. Gemega la foscor damunt de la pedra. En la metamorfosi del vol, les imatges de destrucció sempre aspiren al contrallum de l’ocàs. Dins d’una eruga de bordell, la infància ja aguaita crosses d’aqueixos somnis que cauen com fulles: al tamboret de pedra de les cunetes, el vent de sang de la veritat fa mal. Fan mal els trossets de fem de la humanitat, i el fred que rebrega la gola i la inclemència que fa perdre la identitat, fins a ser només agre taüt.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AGONÍA DEL PAISAJE




De vuelta al sepia de las fotografías, el disfraz se ha convertido en pez estéril, o un pájaro de ojeras sobre una piel de ceniza. Gime la oscuridad sobre la piedra. En la metamorfosis del vuelo, las imágenes de destrucción siempre aspiran al contraluz del ocaso. Dentro de una oruga de burdel, la infancia ya avizora muletas de esos sueños que caen como hoja: en el taburete de piedra de las cunetas, el viento de sangre de la verdad duele. Duelen los pedacitos de basura de la humanidad, y el frío que estruja la garganta y la inclemencia que hace perder la identidad, hasta solo ser agrio ataúd.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020
©André Cruchaga