A PUNT DE L’OIX
Podria seguir en aquest ofici abominable de l’espera
sota l’ombra
d’un xiprés atroçment extraviat i inventar una altra
ànima,
beure un ganivet de sedants fins que em devorara la
nit.
Potser, escampar els meus ulls al carreró de tile
d’una torxa per a trenar el fum de la llengua als
matins,
cremar, sempre cremar, en aquest devastat campanari de
vols.
Potser, només llegir el lletreig mort de la corda al
coll,
assotar la timba embullada dels meus braços,
potser donar de baixa el rellotge amb la seua estranya
bardissa de somnis.
De totes les fotografies, me’n queda aquella còmplice
de la cendra,
i aquesta idiotesa de laboriosa anèmia.
Avui he de avorrir el crim celestial del Paradís.
Sona el clàxon de l’horitzó en la meua follia: tot ha
deixat
de ser un ocell panteixant, i, en canvi, hi ha un peix
maleït
al meu pap, una dolça amargor de foscors.
Una màscara mussita cementiris seminals en el femer
brut
d’un entrecuix de cadàvers. A punt sóc de l’oix.
O d’un somni de presó tan real com qualsevol
al•lucinació.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
A PUNTO DEL ASCO
Podría seguir en este oficio abominable de la espera
bajo la sombra
de un ciprés atrozmente extraviado e inventar otra
alma,
beber un cuchillo de sedantes hasta que me devore la
noche.
Tal vez, desparramar mis ojos en el callejón de tile
de una antorcha para trenzar el humo de la lengua en
las mañanas,
arder, siempre arder, en este devastado campanario de
vuelos,
Tal vez, solo leer el deletreo muerto del mecate en el
cuello,
azotar el precipicio enmarañado de mis brazos,
quizás darle de baja al reloj con su extraño zarzal de
sueños.
De todas las fotografías, me queda aquella cómplice de
la ceniza,
y esta idiotez de laboriosa anemia.
Hoy debo aborrecer el crimen celestial del Paraíso.
Suena el claxon del horizonte en mi locura: todo ha
dejado
de ser un pájaro jadeante, y en cambio, hay un pez
maldito
en mi buche, un dulce amargor de oscuridades.
Una máscara musita cementerios seminales en el muladar
sucio
de una entrepierna de cadáveres. Al punto estoy del
asco.
O de un sueño de cárcel tan real como cualquier
alucinación.
.
Del libro: “Invención de la espera”, 2020
©André Cruchaga