sábado, 2 de enero de 2021

A PUNT DE L’OIX│ A PUNTO DEL ASCO

 

Imagen Pinterest




A PUNT DE L’OIX

 

 

Podria seguir en aquest ofici abominable de l’espera sota l’ombra

d’un xiprés atroçment extraviat i inventar una altra ànima,

beure un ganivet de sedants fins que em devorara la nit.

Potser, escampar els meus ulls al carreró de tile

d’una torxa per a trenar el fum de la llengua als matins,

cremar, sempre cremar, en aquest devastat campanari de vols.

Potser, només llegir el lletreig mort de la corda al coll,

assotar la timba embullada dels meus braços,

potser donar de baixa el rellotge amb la seua estranya bardissa de somnis.

De totes les fotografies, me’n queda aquella còmplice de la cendra,

i aquesta idiotesa de laboriosa anèmia.

Avui he de avorrir el crim celestial del Paradís.

Sona el clàxon de l’horitzó en la meua follia: tot ha deixat

de ser un ocell panteixant, i, en canvi, hi ha un peix maleït

al meu pap, una dolça amargor de foscors.

Una màscara mussita cementiris seminals en el femer brut

d’un entrecuix de cadàvers. A punt sóc de l’oix.

O d’un somni de presó tan real com qualsevol al•lucinació.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

A PUNTO DEL ASCO

 

 

Podría seguir en este oficio abominable de la espera bajo la sombra

de un ciprés atrozmente extraviado e inventar otra alma,

beber un cuchillo de sedantes hasta que me devore la noche.

Tal vez, desparramar mis ojos en el callejón de tile

de una antorcha para trenzar el humo de la lengua en las mañanas,

arder, siempre arder, en este devastado campanario de vuelos,

Tal vez, solo leer el deletreo muerto del mecate en el cuello,

azotar el precipicio enmarañado de mis brazos,

quizás darle de baja al reloj con su extraño zarzal de sueños.

De todas las fotografías, me queda aquella cómplice de la ceniza,

y esta idiotez de laboriosa anemia.

Hoy debo aborrecer el crimen celestial del Paraíso.

Suena el claxon del horizonte en mi locura: todo ha dejado

de ser un pájaro jadeante, y en cambio, hay un pez maldito

en mi buche, un dulce amargor de oscuridades.

Una máscara musita cementerios seminales en el muladar sucio

de una entrepierna de cadáveres. Al punto estoy del asco.

O de un sueño de cárcel tan real como cualquier alucinación.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


INDIGÈNCIA PROLONGADA│ INDIGENCIA PROLONGADA

 

Imagen Pinterest




INDIGÈNCIA PROLONGADA

 

 

Només deixe partir l’ombra del fred i perbocar el dol que dicta

el deseiximent: sempre fou tardana la llum en l’ull d’un caragol.

Sempre fou estrany el ferro transpirat als meus braços,

la foscor convertida en ocell, la sufocació en silenci feridor,

l’arpa de paraules en la cridòria dels albellons.

Res després de tant dubte, llevat de la dolència d’una llàgrima

rompuda en el tòtem d’aquella edat primera.

Res d’humana aquella úlcera de l’espera i els seus artificis.

Passà un hivern i un altre amb les portes tancades;

enmig del tumult de sang, tot un món sota de l’aigua,

l’ull retallat per l’ardor d’humitats acumulades.

S’enrunà la casa apuntalada amb una set de aletades d’infinit:

la casa de la tendresa i la seua finestra íntima.

La casa tèbia en el meu somni de l’entreson. Ara fam somorta.

Al voltant d’un piano de sal, s’acumulà el ressò de les llambordes

i potser, també, els adéus anticipats, el dur pa

de l’ebriesa, la tirania d’un grapat de rellotges en desús.

Ara sé que cada dia fou només la prolongació de la meua indigència.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

INDIGENCIA PROLONGADA

 

 

Solo dejo partir la sombra del frío y vomitar el duelo que dicta

el desapego: siempre fue tardía la luz en el ojo de un caracol.

Siempre fue extraño el hierro transpirado en mis brazos,

la oscuridad convertida en pájaro, el sofoco en silencio hiriente,

el arpa de palabras en el griterío de los albañales.

Nada después de tanta duda, salvo la dolencia de una lágrima

rota en el tótem de aquella edad primera.

Nada de humana aquella úlcera de la espera y sus artificios.

Pasó un invierno y otro con las puertas cerradas;

en medio del tumulto de sangre, todo un mundo debajo del agua,

el ojo cercenado por el ardor de humedades acumuladas.

Se cayó la casa apuntalada con una sed de aletazos de infinito:

la casa de la ternura y su íntima ventana. La casa tibia que soñé

en el entresueño. Ahora hambre mortecina.

Alrededor de un piano de sal, se acumuló el eco de los adoquines

y acaso, también, los adioses anticipados, el duro pan

de la embriaguez, la tiranía de un puñado de relojes en desuso.

Ahora sé que cada día fue solo la prolongación de mi indigencia.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga