martes, 2 de octubre de 2018

ESBALAÏMENT

Imagen FB de Pere Bessó





ESBALAÏMENT




En la rosa de fusta dels jardins, l’esbalaïment premut entre les pedres. La set es replega als jocs de la memòria: aquella font atapeïda entre les meues mans, ja no ho es, ni tan sols els ocells degradats de la consciència, ni les bijuteries del món que badallen en l’imaginari dels canelobres. (Cada vegada partim sense deixar de banda l’orfandat infame i les llànties cegues del desarrelament. Res de nou no hi ha en l’entranya de la finestra, llevat d’aquest degoteig permanent de la gramàtica de la infantesa.)

S’inflen els peus, esguitats de trens inefables. La llum és pols en l’horitzó o aquesta part del món que mai no desemboca. Els callers enfosqueixen petrificats.

Un punyal medita com a animal d’antany en el sexe transpirat dels somnis.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PASMO




En la rosa de madera de los jardines, el pasmo apretado entre las piedras. La sed se repliega a los juegos de la memoria: aquella fuente apretada entre mis manos, ya no lo es, ni siquiera los pájaros degradados de la conciencia, ni las bisuterías del mundo que bostezan en el imaginario de los candelabros. (Cada vez partimos sin dejar de lado la orfandad infame y las lámparas ciegas del desarraigo. Nada nuevo hay en la entraña de la ventana, salvo ese goteo permanente de la gramática de la infancia.)

Se hinchan los pies, salpicados de trenes inefables. La luz es polvo en el horizonte o esa parte del mundo que nunca desemboca. Las calles anochecen petrificadas.

Un puñal medita como animal de antaño en el sexo transpirado de los sueños.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 201
©André Cruchaga