martes, 28 de agosto de 2018

ESCARRANSIMENT

Imagen FB de Pere Bessó





ESCARRANSIMENT




En l’imminent, la corporeïtat desmemoriada i el seu alé inflat. Potser, així, l’ànima d’estar cega. Tot just la claredat i la ferida engangrenada, l’odi que ens abraça i suborna. De l’amor, supuren els fèretres i la rosa en embolcalls d’asfalt. Ja finit, no serveix la rosada descalça de la terra.

(Sempre ens fa mal a les aixelles el centelleig desplomat de les pors i els cantons de vinagre del sanglot. Després de tot, ningú no escapa a l’embardissatge de les dents quan vivim de comptat les malapteses.)

És llarg el país del nostre naixement i el seu greu lletreig de certituds. La seua foscor successiva és un revòlver com la veu de cendra en la memòria. Un desperta cada dia amb l’ardor d’una llàgrima, o aquella imatge d’ossos de la infància.

El cor capitula, de vegades, en les finestres de la pluja.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanés al català per PERE
BESSÓ




DESMEDRO




En lo inminente, la corporeidad desmemoriada y su henchido aliento. Quizás, así, el alma de estar ciega. Apenas la claridad y la herida engangrenada, el odio que nos abraza y soborna. Del amor, supuran los féretros y la rosa en envoltorios de asfalto. Ya fenecido, no sirve el rocío descalzo de la tierra.

(Siempre nos duele en las axilas el centelleo desplomado de los miedos y las esquinas de vinagre del sollozo. Después de todo, nadie escapa al zarceo de los dientes cuando vivimos de contado las torpezas.)

Es largo el país de nuestro nacimiento y su grave deletreo de certidumbres. Su oscuridad sucesiva es un revólver como la voz de ceniza en la memoria. Uno despierta cada día con el ardor de una lágrima, o aquella imagen de huesos de la infancia.

El corazón capitula, a veces, en las ventanas de la lluvia.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga


ESTAT DE PARANOIES

Imagen FB de Pere Bessó






ESTAT DE PARANOIES




S’alcen esquerdes o fenedures com muralles i hi ha gossos que trauen el cap a les escasses pluges que cauen: mentre dorm algú desembarca en l’altra riba dels litorals. Finalment, l’Hades pot tornar-nos a les pors velles, a la roba interior liquada, o a les estepes dissecades de la fetor. (Ara necessite un almanac per a veure cap a on va la primavera, les mosques damunt del pa i els laberints desvetlats del vent.)

Tota l’alegria ha sigut furtada en ple migdia per la ira i el dubte. Entre les altes soledats de la ciutat, un mira, esglaiat, la llum cega que es desfulla desterrada de l’arbre.

Es fa fosc en el cendrer dels déus. Contra les voravies rovellades, els grocs que creuen els estralls de les ombres. (Al límit del viscut, algú encara respira.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ESTADO DE PARANOIAS




Se levantan grietas o hendiduras como murallas y hay perros que se asoman a las pocas lluvias que caen: mientras duermo alguien desembarca en la otra orilla de los litorales. Al final, el Hades puede volvernos a los viejos miedos, a la ropa interior licuada, o a las estepas disecadas del hedor. (Ahora necesito un almanaque para ver hacia dónde va la primavera, las moscas sobre el pan y los laberintos develados del viento.)

Toda la alegría ha sido robada en pleno mediodía por la ira y la duda. Entre las altas soledades de la ciudad, uno mira, asustado, la luz ciega que se deshoja desterrada del árbol.

Anochece en el cenicero de los dioses. Contra las aceras oxidadas, los amarillos que cruzan los estragos de las sombras. (Al límite de lo vívido, alguien respira, todavía.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga