miércoles, 19 de diciembre de 2018

AMFITEATRE

Imagen FB de Pere Bessó






AMFITEATRE




Al rostre de fum de la boira l’única substància perceptible en la gola és el ganivet que la tenalla. Cap a les solapes del presagi, els posats grisos de l’avenir i les esquenes ràncies de tants cementiris. No hi ha, per cert, darrera estació en la pols que es desborda en la memòria, sinó una infinitat de portes xifrades i amulets.Tampoc n’hi ha en la precarietat d’un escapulari que ha acumulat totes les credencials de la nit. (De sobte m’és prou el suc de saliva propi del sopor dels amfiteatres. Resulta evident dins de l’ull, el cadàver de la desmemòria al costat del tossut sexe de lava de la pedra espenyada del panteix.) El buit, il·lés, és tot el que em sobreviu.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ANFITEATRO




En el rostro de humo de la niebla la única sustancia perceptible en la garganta es el cuchillo que atenaza la garganta. Hacia las solapas del presagio, los ademanes grises del porvenir y las espaldas rancias de tantos cementerios. No hay, por cierto, última estación en el polvo que se desborda en la memoria, sino un sinfín de puertas cifradas y amuletos. Tampoco la hay en la precariedad de un escapulario que ha acumulado todas las credenciales de la noche. (De repente me es suficiente el zumo de saliva propio del sopor de los anfiteatros. Resulta evidente dentro del ojo, el cadáver de la desmemoria junto al terco sexo de lava de la piedra despeñada del jadeo.) El vacío, ileso, es todo lo que me sobrevive.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

ESPILL TRENCAT

Imagen FB de Pere Bessó






ESPILL TRENCAT




With its freshly cracked mirror
Charles Simic




Caminem enmig de les esquerdes dels espills, entre la melodia trencadissa dels taüts i el bri d’ossos arrossegant el pretèrit. Tot és confús quan es liqüen les ombres i els dies mai no canvien de semblant. Un, de sobte, vol llepar l’inabastable amb el llum d’Aladí en les mans: la malenconia, per cert, despulla la rotació dels ofecs i aquesta regió dels dies desfets. (Ara sé que la mendicitat té les seues pròpies clivelles com un erm desesperat d’humitat. Cadascú ho adverteix en el carreró de les aigües brutes, o en el parrac menesterós del fullatge.)

Tot es torna desconcert i cru trencament. Ho saps ara que la foscor ens parla a crits i que no hi ha porta cap al carrer o els jardins. 

Els silencis són com un regueró de criptes sense possibilitats d’indult. Només m’és possible un altar d’epitafis.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ESPEJO ROTO




With its freshly cracked mirror
Charles Simic





Caminamos en medio de las hendiduras de los espejos, entre la melodía quebradiza de los ataúdes y la hebra de huesos arrastrando el pretérito. Todo es confuso cuando se licuan las sombras y los días jamás cambian de semblante. Uno, de pronto, quiere lamer lo inasible con la lámpara de Aladino en las manos: la melancolía, por cierto, desnuda la rotación de los ahogos y esa región de los días deshechos. (Ahora sé que la mendicidad tiene sus propias grietas como un páramo desesperado de humedad. Cada quien lo advierte en la callejuela de las aguas sucias, o en el andrajo menesteroso del follaje.)

Todo se vuelve desconcierto y cruda rotura. Lo sabes ahora que la oscuridad nos habla a gritos y que no hay puerta hacia la calle o los jardines. 

Los silencios son como un reguero de criptas sin posibilidades de indulto. Sólo me es posible un altar de epitafios.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

RUÏNES

Imagen FB de Pere Bessó





RUÏNES




Res no és diferent: El carrer tancat dels ulls i el món amb la seua pell aspra —el món del cos entre les mans—: aquest que habita en la boca de la mort. Sonen, al voltant, les setmanes espellades i les impureses, una pluja fosca, com la cega bellesa de les coses. De vegades, com la presó del crit que ens desperta a deshores. A les mans s’endureixen els buits i el gos apedregat del zel i la càrcer d’esperança de l’instant. (Duc al coll els murals de cendra de l’ombra i la violenta ferradura dels cementiris amuntegats. Mentre dorm es cremen les ciutats i emergeix la bèstia de tile com un bosc salvatge.)

Només té sentit la ferocitat de la batalla de les bijuteries i la bellesa opaca del rovell als ossos.
Creuen entre llengües murmurants, els embolcallants malbarataments de l’esclafit. Sé, després de tanta rauxa, que el fred és una altra eternitat, un altre espill agonitzant del fred.

La memòria, per cert, sap de tots els ossos desnuats en la contratapa de l’ocell de llàntia desnonat. 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





RUINAS




Nada es diferente: la calle cerrada de los ojos y el mundo con su piel áspera —el mundo del cuerpo entre las manos—: ese que habita en la boca de la muerte. Suenan, alrededor, las semanas desolladas y las impurezas, una lluvia oscura, como la ciega belleza de las cosas. A veces, como la prisión del grito que nos despierta a deshoras. En las manos se endurecen los vacíos y el perro apedreado del celo y la cárcel de esperanza del instante. (Ando a cuestas los murales de ceniza de la sombra y la violenta herradura de los cementerios hacinados. Mientras duermo se queman las ciudades y emerge la bestia de tile como un bosque salvaje.)

Sólo tiene sentido la ferocidad de la batalla de las bisuterías y la hermosura opaca de la herrumbre en los huesos.

Cruzan entre lenguas murmurantes, los envolventes desperdicios del chasquido. Sé, después de tanto arrebato, que el frío es otra eternidad, otro espejo agonizante del frío.

La memoria, por cierto, sabe de todos los huesos desanudados en la contratapa del pájaro de hojalata desahuciado.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga