MISÈRIES

Imagen FB de Pere Bessó

MISÈRIES

…sobre espinas de nube y quejas de universo.
Juan Larrea

En la queixa, l’aforisme del verd de la fruita davant del groc del rellotge: una espina darrere d’una altra, gaudeix de l’arbre de les entranyes. Una destrucció darrere una altra bufa en els espills. Mai no acaba aquest joc plural de l’unt, ni té límits en la set del cos. L’univers ens curulla d’ombres invertebrades i de barres amb ulls d’escalfred. (Ignore si entre espina i núvol, deixen d’existir les gàbies, les estacions marginals de l’orenga, els bocins d’ulls en l’allau de les setmanes.) 

—Han transcorregut tantes paraules i misèries que ja he perdut el compte. Ara m’ofegue en la clandestinitat de les semblances. I busque renàixer enmig dels vius.

—Abans de fer perenne tanta indigència, deixa’m amb ningú enmig del sòrdid, en la primera fila del buit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MISERIAS

…sobre espinas de nube y quejas de universo.
Juan Larrea

En la queja, el aforismo del verde de la fruta frente al amarillo del reloj: una espina tras otra, goza del árbol de las entrañas. Una destrucción tras otra sopla en los espejos. Nunca acaba este plural juego del tizne, ni tiene límites en la sed del cuerpo. El universo nos colma de sombras invertebradas y de mandíbulas con ojos de escalofrío. (Ignoro si entre espina y nube, dejan de existir las jaulas, las estaciones marginales del orégano, los pedazos de ojos en la avalancha de las semanas.) 

—Han transcurrido tantas palabras y miserias que ya he perdido la cuenta. Ahora me ahogo en la clandestinidad de las semejanzas. Y busco renacer en medio de los vivos.

—Antes de perennizar tanta indigencia, déjame con nadie en medio de lo sórdido, en la primera fila del vacío.

.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

CRISTALL INCONSCIENT

Imagen FB de Pere Bessó

CRISTALL INCONSCIENT

Camine per les aixàrcies de l’hivern desproveït de sabates. Enmig de la gent les glopades de cànters remots, la boirina que a estones sembla un llast de núvols grocs. Camine i és l’herència del riu incessant, tot i que no siguen les mateixes aigües amb els seus braços salats. (A vegades és lleu la paraula lluerna entre tanta obscenitat. O sord l’eco dels ulls en la fisonomia de l’eco. O vident el llampec reflectit en l’espill. O mitja llum fregant la pell convulsa de la vigília.)

Sempre són estranys els carrers o les parets o les tàpies que sagnen la seua herència. Les parets que no responen, les portes cegues del tot dels cementiris, la cendra tremolosa de les finestres.

Cada ombra resa els seus pessics de sal: els espais degollats per l’espessor, les lianes imponderables de l’alé.

(Sempre ens toca obrir l’infinit amb claus de fum. I tocar les setmanes sense ningú i mossegar el cactus que travessa la gola.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CRISTAL INCONSCIENTE 

Camino sobre las jarcias del invierno desprovisto de zapatos. En medio de la gente las bocanadas de remotos cántaros, la neblina que a ratos parece un chingaste de nubes amarillas. Camino y es la herencia del río incesante, aunque no sean las mismas aguas con sus brazos salados. (A veces es leve la palabra luciérnaga entre tanta obscenidad. O sordo el eco de los ojos en la fisonomía del eco. O vidente el relámpago reflejado en el espejo. O media luz rozando la piel convulsa de la vigilia.)

Siempre son extrañas las calles o las paredes o los tapiales que sangran su herencia. Las paredes que no responden, las puertas profundamente ciegas de los cementerios, la ceniza temblorosa de las ventanas.

Cada sombra reza sus puchitos de sal: los espacios degollados por la espesura, los bejucos imponderables del aliento.

(Siempre nos toca abrir el infinito con llaves de humo. Y tocar las semanas sin nadie y morder el cactus que atraviesa la garganta.)

.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga