sábado, 20 de octubre de 2018

RETORN ERRANT

Imagen FB de Pere Bessó





RETORN ERRANT




Tornes i mai no assoleixes la pluja, tampoc el que s’anticipa i transcorre. Ganivet de la nit l’esplendor de la deriva, el cresol que devora els noms amortallats. Tot és assetjat i ja no resten interlocutors, ni aquell primer moment d’errors i heretgies, llevat del devocionari càustic d’encarnar els focs de l’atzar. (Fa mal caminar duent la veu cega, cridant el que ja és deixatat, els braços marcits, sense redreçar-se.)

Tornes i ja no hi ha ningú a casa, sinó el dolor; tornes i ja no hi ha llit, ni parets, ni amor, ni esperança: només agulles de cap i rampes i ales endurides.

(Te aboques a l’incomprensible i inaudit; veus el tren dels anys en una llàgrima: al final del precipici, l’alé recull els trossets insomnes del desig. En totes les hores imaginables, el centelleig incessant del fred, esborrada qualsevol ombra en la travessia.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





RETORNO ERRANTE




Vuelves y nunca alcanzas la lluvia, tampoco lo que se anticipa y transcurre. Cuchillo de la noche el esplendor de la deriva, el candil que devora los nombres amortajados. Todo está sitiado y ya no quedan interlocutores, ni aquel primer momento de errores y herejías, salvo el devocionario cáustico de encarnar los fuegos del azar. (Duele caminar llevando la voz ciega, llamando lo que ya está desleído, los brazos marchitos, sin enderezarse.)

Vuelves y ya no hay nadie en la casa, sino el dolor; regresas y ya no hay cama, ni paredes, ni amor, ni esperanza: sólo alfileres y calambres y alas endurecidas.

(Te asomas a lo incomprensible e inaudito; ves el tren de los años en una lágrima: al final del precipicio, el aliento recoge los pedacitos insomnes del deseo. En todas las horas imaginables, el centelleo incesante del frío, borrada cualquier sombra en la travesía.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga