Imagen cogida del FB de Pere Bessó
MAGOLAMENT
Són certs els declivis i la confusió que es viu en les letargies.
Cert el colp en els ulls dels tatuatges, i la seua teranyina d’angoixa sembrada
en els passadissos del dia rere dia.
El nostre món se sosté en els brunzirs ofegats de les mosques.
A l’hora de més circulació es descarrilen les emocions i torna allò sinuós
a ser part de la complicitat en les múltiples pèrdues del present.
El nostre temps ha convertit en corc tot l’esplendor:
a la porta de cadascú el poder de l’hostilitat, les masegades de la boira
i aquell només record de l’inconclús.
U deixa de fiar-se d’aquesta llarga fatiga dels morts perquè cansa el card
i la saliva i les nits al voltant dels matolls.
Encara des de certa covardia s’exerceix hostilitat: tot fa suposar el buit
dels somnis i el seu maquillatge de pregària o conjur.
En tota aquesta extensa circumcisió, ens tornem pacient actiu del dissort.
Ni tan sols els cementiris es resisteixen a tant esquelet (al davant meu, les infàncies continuant en el cercle sinistre del joc.
Ara no serveixen, ni són possibles les distàncies, ni la paret que sostinga
una porta, creix com a rent aquest infern perillós de discursos.)
Jo no sé fins on aplegarà aquest temps de memòria dolorosa, ni en quines mans cobrarà més vides, ni quines veus, allà, despertaran demà.
Jo no sé si hi haurà una llum que s’encenga entre la respiració i l’alba i enlaire
a sufumigació totes aquestes infàncies trencades i tristes i sense ulls…
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per
PERE BESSÓ
MAGULLADURA
Son ciertos los declives y la confusión que se vive en los letargos.
Cierto el golpe en los ojos de los tatuajes, y su telaraña de angustia sembrada
en los pasadizos del día a día.
Nuestro mundo se sostiene en los zumbidos ahogados de las moscas.
A la hora de mayor circulación se descarrilan las emociones y vuelve lo sinuoso
a ser parte de la complicidad en los múltiples extravíos del presente.
Nuestro tiempo ha convertido en carcoma todo el esplendor:
a la puerta de cada quien el poder de la hostilidad, los magullones de la bruma
y ese solamente recuerdo de lo inconcluso.
Uno deja de fiarse de esa larga fatiga de los muertos porque cansa el cardo
y la saliva y las noches alrededor de los matorrales.
Aún desde cierta cobardía se ejerce hostilidad: todo hace suponer lo vacío
de los sueños y su maquillaje de plegaria o conjuro.
En toda esta extensa circuncisión, nos volvemos paciente activo de la desdicha.
Ni siquiera los cementerios se resisten a tanto esqueleto (frente a mí, las infancias continuando en el círculo siniestro del juego.
Ahora no sirven, ni son posibles las distancias, ni la pared que sostenga
una puerta, crece como levadura este infierno peligroso de discursos.)
Yo no sé hasta dónde llegará este tiempo de memoria dolorosa, ni en qué manos cobrará más vidas, ni qué voces, allá, despierten mañana.
Yo no sé si haya una luz que se encienda entre la respiración y el alba y eleve
a sahumerio todas esas infancias quebradas y tristes y sin ojos…
Barataria, 2016
