martes, 31 de julio de 2018

MEMÒRIA IMMERESCUDA

Imagen FB de Pere Bessó





MEMÒRIA IMMERESCUDA




Ebris els ulls de tantes revelacions, les paraules que ha anat esbocinant la desesperança, els llocs incendiats pels bassals de sang: cec de brams, finalment, per aquest borrós cos que em balbuceja. (Hui, de sobte, el teu nom arrabassat pel meu alé: sent el gruix rocós del suplici.)

Tot, potser, perdura en el paladar de la mort, alta nit en la foscor de la qual mire els gargamells del temps transcorregut.

La comissura dels llavis vomita taüts, repulsions i perllonga l’expectació dels borinots. Al capdavall, la viscositat sembla inesgotable com els hostes invisibles en cambres fosques.

Des del crit, l’estranya pèrdua del diccionari: em resulta rar el grunyit de les portes i els colps de pit de la feligresia perpetuant absoluts.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MEMORIA INMERECIDA




Ebrios los ojos de tantas revelaciones, las palabras que ha ido despedazando la desesperanza, los lugares incendiados por los charcos de sangre: ciego de bramidos, al fin, por ese borroso cuerpo que me balbucea. (Hoy, de golpe, tu nombre arrebatado por mi aliento: siento el espesor rocoso del suplicio.)

Todo, acaso, perdura en el paladar de la muerte, alta noche en cuya oscuridad miro las fauces del tiempo transcurrido.

La comisura de los labios vomita ataúdes, repulsiones y prolonga la expectación de los moscardones. Al cabo, la viscosidad parece inagotable como los huéspedes invisibles en habitaciones oscuras.

Desde el grito, la extraña pérdida del diccionario: me resulta extraño el gruñido de las puertas y los golpes de pecho de la feligresía perpetuando absolutos.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga


lunes, 30 de julio de 2018

CONFESSIÓ

Imagen FB de Pere Bessó




CONFESSIÓ




Sé de la mitjanit i del descens a llocs irreconeixibles: ací, l’esbarzer atapeït en la carn, el buit com una altra boca en els abeuradors de l’infinit.

Sé dels que caven la terra i després moren. Hi ha fusteries ofegades com la dansa del foc en els meus braços desarmats. (Un, però, conté l’ocell que duu al tòrax per tal de morir a l’uníson, com el crit retallat d’una harmònica.)

Sé, després de llegir Kafka o Joyce, dels insomnis dels gossos, o de la son que s’apropia dels ossos i s’amuntega com el fum cansat als àpexs de la veu.

Avui, per cert, creixen les ombres i a fosques, ací, el tren de la demència i molts noms en la penombra.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONFESIÓN




Sé de la medianoche y del descenso a lugares irreconocibles: ahí, la zarza apretada en la carne, la oquedad como otra boca en los abrevaderos de lo infinito.

Sé de quienes cavan la tierra y después mueren. Hay carpinterías ahogadas como la danza del fuego en mis brazos desarmados. (Uno, sin embargo, contiene al pájaro que lleva en el tórax a fin de morir al unísono, tal el grito cercenado de una armónica.)

Sé después de leer a Kafka o Joyce, de los insomnios de los perros, o del sueño que se apropia de los huesos y se agolpa como el humo cansado en los extremos de la voz.

Hoy, por cierto, crecen las sombras y a oscuras, aquí, el tren de la demencia y muchos nombres en la penumbra.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

domingo, 29 de julio de 2018

MANUSCRIT DE LA DESHORA

Imagen FB de Pere Bessó






MANUSCRIT DE LA DESHORA




Ací en el meu disbarat, la teua falda travessant el meu crit, les nits fúnebres i els carrers desolats del món: tot em cega fins i tot el sucre contingut en el diccionari dels teus porus.

Res no és alié a l’escala febril dels ulls, ni a les multituds que fendeixen les andanes, ni a la nuesa que ens acull en la claredat de la nit. (Al llim de la pell ens abandonem com els buits que deixen els habitants en una ciutat deserta.)

—Però tot és efímer i ho saps. Després és només l’ombra deixada a les golfes, morosa i groga en la infinitud de la memòria.

Ho sé —dius—, quan es tracta d’inventariar les absències i repassar la història. Creix el fons de la nit: la funció secreta dels espills.

D’aquella época només els manuscrits escrits de la deshora.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MANUSCRITO DE LA DESHORA




Aquí en mi desatino, tu regazo atravesando mi grito, las noches fúnebres y las calles desoladas del mundo: todo me ciega hasta el azúcar contenido en el diccionario de tus poros.

Nada es ajeno a la escalera febril de los ojos, ni a las multitudes que hienden los andenes, ni a la desnudez que nos acoge en la claridad de la noche. (En el limo de la piel nos abandonamos como los vacíos que dejan los habitantes en una ciudad desierta.)

—Pero todo es efímero y lo sabes. Después es sólo la sombra dejada en el desván, morosa y amarilla en la infinitud de la memoria.

Lo sé —dices—, cuando se trata de inventariar las ausencias y repasar la historia. Crece el fondo de la noche: la función secreta de los espejos.

De aquella época sólo los manuscritos escritos de la deshora.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

sábado, 28 de julio de 2018

TOMBA REVELADA

Imagen FB de Pere Bessó





TOMBA REVELADA




Cintra de vertígens el llamp, la fortalesa moradenca del cucleig. És un món de colibrís, la impudícia de la fruita i la seua floració a la boca i la seua incandescència de pólvora a les vísceres. (Des del fons ens cau el crit del mar i el seu violent nom de ruptura: l’onatge il·lumina els olors possibles.)

Recordes el país que tinguérem en les nostres pèrdues? Supose que ací és encara la taula impossible i les seues penúries somnàmbules.

—A la posta, el plom esvaït de la llunyania, dens fins al toll de la manta, atroç com un escalpel en el patíbul.

Ara, lluny, el miratge gangrenat de les teues illades, el pantà del sexe mossegat pel martiri. (Portem un sens nombre de morts en la nostra memòria: caminen de puntetes cada vegada que ens contagien els tions de la història.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TUMBA REVELADA




Cimbra de vértigos el rayo, la fortaleza cárdena del graznido. Es un mundo de colibrís, la impudicia de la fruta y su floración en la boca y su incandescencia de pólvora en las vísceras. (Desde el fondo nos cae el grito del mar y su violento nombre de ruptura: el oleaje alumbra todos los olores posibles.)

¿Recuerdas al país que tuvimos en nuestros extravíos? Supongo que ahí está todavía la mesa imposible y sus penurias sonámbulas.

—En la posta, el plomo desvanecido de la lejanía, denso hasta el charco de la cobija, atroz como un escalpelo en el patíbulo.

Ahora, lejos, el espejismo engangrenado de tus ijares, el pantano del sexo mordido por el martirio. (Llevamos sinnúmero de muertos en nuestra memoria: caminan en puntillas cada vez que nos contagian los tizones de la historia.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

viernes, 27 de julio de 2018

SET DEL COS

Imagen FB de Pere Bessó





SET DEL COS




Nua la set del cos en la seua història d’ombra i silenci: una esquerda de buits baixa buscant la ribera dels trens. (Enmig de l’espill, la infantesa i el seu àvid desvari de joguets. Aquella paraula o llum transitòria de l’ull principiant.)

Ha mort tot. Cada cosa comença a desprendre cendra. (La teua boca i la tremolor que ens ajuntava, el vol i aquest despertar a soles; el dol i la pluja a l’esquena. Sí, els meus ulls resten en cada paraula que mor, en aquesta distància que mai no ens perdona.)

Entre ahir i hui em sobreviu el teatre i la fam agonitzant del calendari i més d’alguna execució a què ens remet l’espill.

A vegades fa por tanta set acumulada, potser perquè les clivelles mai no acaben de tancar-se. Només sé que enfollesc a l’ensopegada del precipici. (Sempre em crema el despietat de la teua gruta.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SED DEL CUERPO




Desnuda la sed del cuerpo en su historia de sombra y silencio: una grieta de vacíos baja buscando la ribera de los trenes. (En medio del espejo, la niñez y su ávido desvarío de juguetes. Aquella palabra o luz transitoria del ojo principiante.)

Ha muerto todo. Cada cosa empieza a desprender ceniza. (Tu boca y el temblor que nos unía, el vuelo y este despertar a solas; el luto y la lluvia sobre mis hombros. Sí, mis ojos están en cada palabra que muere, en esa distancia que nunca nos perdona.)

Entre ayer y hoy me sobrevive el teatro y el hambre agonizante del calendario y más de alguna ejecución a la que nos remite el espejo.

A veces da miedo tanta sed acumulada, acaso porque les grietas nunca acaban de cerrarse. Sólo sé que enloquezco a los traspiés del precipicio. (Siempre me quema lo despiadado de tu gruta.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

jueves, 26 de julio de 2018

TRÀFEC

Imagen FB de Pere Bessó





TRÀFEC




Dissoltes les ombres, el camí és lleuger i la llum de les finestres més propera. (En el lliurament no hi ha apocalipsi sinó una música que descreu de la revelació de les paràboles.) Clar que el llit es torna ocell de clarividències. Damunt de la manta, els espectres amb les seues depredacions interiors.

(Ací es desfulla el temps enfonsant-se en l’alé, agonitzen els huracans llargs de la llengua, s’enrosca la saliva en la nuesa de les mirades. En el profund, els minuts suïcides de l’incendi.)

Segats ens ocupem del carrousel del vent, de les entranyes i dels termòmetres del sucre.

Si després del tràfec alguna cosa perviu, és només la farsa amb la seua flassada de pèrdues. O la tessel·la que encara no expira.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TRASIEGO




Disueltas las sombras, el camino es ligero y la luz de las ventanas más cercana. (En la entrega no hay apocalipsis sino una música que descree de la revelación de las parábolas.) Claro que el lecho se convierte en pájaro de clarividencias. Sobre la cobija, los espectros con sus depredaciones interiores.

(Ahí se deshoja el tiempo hundiéndose en el aliento, agonizan los huracanes largos de la lengua, se enrosca la saliva en la desnudez de las miradas. En lo profundo, los minutos suicidas del incendio.)

Segados damos cuenta del carrousel del viento, de las entrañas y de los termómetros del azúcar.

Si después del trasiego algo pervive, es sólo la farsa con su cobija de extravíos. O el tile que aún no expira.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

miércoles, 25 de julio de 2018

FRAGOR DE LA MATÈRIA

Imagen FB de Pere Bessó





FRAGOR DE LA MATÈRIA




Un alfabet de ganivets esmicola el vent, esquinçalls de somnis cauen damunt de la pell, fosques ungles roseguen l’alé. (Sempre és igual la malenconia al peu de les arpes, o al costat de les turbulències de la cendra. O en la solidesa de la foguera, o en la asfíxia del peix explosiu.)

—De nen clucava els ulls als escarabats fins quedar cec de tant mirar. Avui, estic cec de tant vol injustificable.

Així fermentaven els misteris i la foscor, en acabant era ombra trencada com l’espurneig d’un espill ras.

Isquí a buscar trens o caragols. Haguí de descendir a la pedra foguera del subterrani: ací cresqueren les prestatgeries del teu pit. (La nuesa sense panys fou la nostra casa, la primera casa confiada del cos. La forma polvoritzada de l’alé.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FRAGOR DE LA MATERIA




Un alfabeto de cuchillos hace trizas al viento, jirones de sueños caen sobre la piel, oscuras uñas roen el aliento. (Siempre es igual la melancolía al pie de las arpas, o junto a las turbulencias de la ceniza. O en la solidez de la hoguera, o en la asfixia del pez explosivo.)

—De niño le guiñaba los ojos a los escarabajos hasta quedar ciego de mirar. Hoy, estoy ciego de tanto vuelo injustificable.

Así se fueron fermentando los misterios y la oscuridad, luego fui sombra rota como el centelleo de un espejo raído.

Salí a buscar trenes o caracoles. Tuve que descender al pedernal de lo subterráneo: ahí, crecieron las estanterías de tu pecho. (La desnudez sin cerraduras, fue nuestra casa, la primera casa confiada del cuerpo. La forma pulverizada del aliento.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

martes, 24 de julio de 2018

OMBRA ESCULPIDA

Imagen FB de Pere Bessó






OMBRA ESCULPIDA




Com l’ungla de mar en la meua demència, els ofecs somorts en la nit groga del camí descarnat. Somie en els oblits mentre explore en els meus malsons. (Res no reposa en la botzina de les andanes, ni en la vessant dels depredadors del temps, tampoc en els drenatges del cos pòstum.)

Els meus ulls a punt de desvetlar les seues clarividències: des del sens fi, l’inframón amb els seus pòmuls saltats. 

(S’ha ennegrit l’ombra a la riba de l’alé: creus, làpides, núvols i ulls cecs que s’agenollen al pedestal de la boirina. El cel és només una altra fal·làcia per a la verema al carrer.)

El batec esculpit té el do de làpida postrera. O aquesta coartada imaginada del conspirador enmig d'incomptables llàgrimes.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SOMBRA ESCULPIDA




Como la uña de mar en mi demencia, los ahogos mortecinos en la noche amarilla del camino descarnado. Sueño en los olvidos mientras exploro en mis pesadillas. (Nada reposa en la bocina de los andenes, ni en la vertiente de los depredadores del tiempo, tampoco en los drenajes del cuerpo póstumo.)

Mis ojos están a punto de desvelar sus clarividencias: desde el sinfín, el inframundo con sus pómulos saltados. 
(Se ha ennegrecido la sombra a la orilla del aliento: cruces, lápidas, nubes y ojos ciegos que se arrodillan al pedestal de la neblina. El cielo es sólo otra falacia para la vendimia en la calle.)

El pálpito esculpido tiene el don de lápida postrera. O esa coartada imaginada del conspirador en medio de incontables lágrimas.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©André Cruchaga

lunes, 23 de julio de 2018

REGISTRERINGAR

Imagen de la red






REGISTRERINGAR



Evigheten tvingar oss att leva nattens floder och dricka askarnas rester som finns i minnet. ( Plötsligt, all skräck är skrivet på nattens väggar.)

Tiden är skulpterad i våran skelett: varje dag det visar till oss grimas i spegeln: en sida av saliv dämpar tystnad.

— Du har gått in i tunnlarnas röst; grammatiken faller när ljuset löser sig. Luften varar en stund, inte så absurt.

I tidens tomrum, vi är bara ett eco, samma samtidiga sätt av drömmar i spegeln.

Endast i demens hittar jag mening till det öppna.


Från dikter del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

Poema en idioma sueco de André Cruchaga
Traducción Cándida Pedersen




INSCRIPCIONES




La perpetuidad nos obliga a vivir los ríos de la noche y a beber los vestigios de ceniza que hay en la memoria. (De pronto, todo el horror está escrito en las paredes de la noche.)

El tiempo se esculpe en nuestros huesos: cada día nos hace muecas en el espejo: una página de saliva enmudece los silencios.

—Vos, has entrado a esa voz de los túneles; cae la gramática al disolverse la luz. El aire dura un instante, no así los absurdos.

En los vacíos del tiempo, somos apenas un eco, esa misma forma, simultánea de los sueños en el espejo.

Sólo en la demencia le encuentro sentido a la intemperie.


De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga


INSCRIPCIONS

Imagen FB de Pere Bessó






INSCRIPCIONS




La perpetuïtat ens obliga a viure els rius de la nit i a beure els vestigis de cendra que hi ha en la memòria. (De sobte, tot l’horror s’escriu en les parets de la nit.)

El temps s’esculpeix en els nostres ossos: cada dia ens fa ganyotes a l’espill: una pàgina de saliva emmudeix els silencis.

—Tu has entrat en aquesta veu dels túnels; cau la gramàtica en dissoldre’s la llum. L’aire dura un instant, però no així els absurds.

En els buits del temps, som tot just un eco, aquesta mateixa forma simultània dels somnis a l’espill.

Només en la demència trobe sentit a la intempèrie.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




INSCRIPCIONES




La perpetuidad nos obliga a vivir los ríos de la noche y a beber los vestigios de ceniza que hay en la memoria. (De pronto, todo el horror está escrito en las paredes de la noche.)

El tiempo se esculpe en nuestros huesos: cada día nos hace muecas en el espejo: una página de saliva enmudece los silencios.

—Vos, has entrado a esa voz de los túneles; cae la gramática al disolverse la luz. El aire dura un instante, no así los absurdos.

En los vacíos del tiempo, somos apenas un eco, esa misma forma, simultánea de los sueños en el espejo.

Sólo en la demencia le encuentro sentido a la intemperie.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

domingo, 22 de julio de 2018

BONYS

Imagen FB de Pere Bessó





BONYS




Al cap i a la fi, la mire fins a les vísceres, confinat en la felicitat dels meus absoluts. (Però també és cert que sovint agonitzem sense conèixer el Paradís. Supose que això ens manté vius o perduts.)

Sovint resulta quasibé una confidència parlar de l’ànima. O dels forats que li donen sentit a la impotència. A l’interior desesperat, uns altres somnis furguen en les parcel·les de la consciència.

Un, per cert, s’ensabona d’ombres i jeraquitza l’olfacte.

Hi ha auguris que es poden amarrar en els albellons, enmig de tantes veus amuntegades o carrerons sinuosos pels quals transita diàriament el murmuri.

Hui, tan sols és ombra el poquet de llum que s’escola per les escletxes. (La treta de polleguera ens mossega amb els seus llargs ossos de pluja.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ABOLLADURAS




Al fin y al cabo, la miro hasta las vísceras, confinado en la felicidad de mis absolutos. (Pero también es cierto que a menudo agonizamos sin conocer el Paraíso. Supongo que ello nos mantiene vivos o perdidos.)

Con frecuencia resulta casi una confidencia hablar del alma. O de los agujeros que le dan sentido a la impotencia. En el interior desesperado, otros sueños hurgan en las parcelas de la conciencia.

Uno, por cierto, se enjabona de sombras y jerarquiza el olfato.

Hay augurios que se pueden amarrar en los tragantes, en medio de tantas voces amontonadas o callejones sinuosos por los cuales transita diariamente el murmullo.

Hoy, sólo es sombra el poquito de luz que se cuela a través de las rendijas. (El desquicio nos muerde con sus largos huesos de lluvia.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

sábado, 21 de julio de 2018

INCREDULITAT

Imagen FB de Pere Bessó





INCREDULITAT




No crec en una mort única. La vida és, a ver dir, un bisturí de circumcisions lentes i diferents. 

Tampoc en la línia de cactus dels rellotges als dits, ni en les bombolles líbides de les bugaderies, ni en les fruites que s’incendien en la nit.

Martelleja el crit en les ferreteries i ací la memòria entreobri els seus avalots, les joguineries immobilitzades dels astres.

(De l’alfabet crivellat de les ombres em queden els trossets devorats de la ferida: no pas la lluna ni els seus velams. Només sóc un ocell analfabet de fullatges que s’ofega en el no-res.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




INCREDULIDAD




No creo en una sola muerte. La vida es, a decir verdad, un bisturí de lentas y variadas circuncisiones. 

Tampoco en la línea de cactus de los relojes en los dedos, ni en las burbujas líbidas de las lavanderías, ni en las frutas que se incendian en la noche.

Martillea el grito en las ferreterías y ahí entreabre la memoria sus motines, las jugueterías inmovilizadas de los astros.

(Del alfabeto acribillado de las sombras, me quedan los pedacitos devorados de la herida: no la luna y sus velámenes. Sólo soy un pájaro analfabeto de follajes que se ahoga en la nada.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga

PETITES MISÈRIES

Imagen FB de Pere Bessó





PETITES MISÈRIES




A la mà buida del crit, les hores amb tripulació abissal. Tot sembla oblit violent i inassolibles els amulets. Brama la fulla que cau vençuda en la seua remor.

Enmig del batec i les marees, la molsa salvatge dels somnis: en el desterrament, les promeses incomplides. Batega, aspra, la roba de la intempèrie i l’udol de les antípodes.

(Estreny la set a l’erm, aquest sense trens, sense ales, sense infinit. Creix la mala herba i les pors fins a ser insomni l’enrenou. Al rostre es dibuixen taüts insomnes i fosses incandescents.)

D’aquell escull només em resta la pèrdua a la boca.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PEQUEÑAS MISERIAS




En la mano vacía del grito, las horas con tripulantes abisales. Todo parece violento olvido e inasibles los amuletos. Vocifera la hoja que cae vencida en su murmullo.

Entre el latido y las mareas, el musgo salvaje de los sueños: en el destierro, las promesas incumplidas. Palpita, áspera, la ropa de la intemperie y el aullido de las antípodas.

(Aprieta la sed sobre el páramo, ése sin trenes, sin alas, sin infinito. Crece la maleza y los miedos hasta ser insomnio el trajín. En el rostro se dibujan ataúdes insomnes y fosas incandescentes.)

De aquel escollo, sólo me queda el extravío en la boca.

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga