Imagen FB de Pere Bessó
INSCRIPCIONS
La
perpetuïtat ens obliga a viure els rius de la nit i a beure els vestigis de
cendra que hi ha en la memòria. (De
sobte, tot l’horror s’escriu en les parets de la nit.)
El
temps s’esculpeix en els nostres ossos: cada dia ens fa ganyotes a l’espill:
una pàgina de saliva emmudeix els silencis.
—Tu has entrat en aquesta veu dels túnels; cau la gramàtica en dissoldre’s la llum. L’aire dura un instant, però no així els absurds.
En
els buits del temps, som tot just un eco, aquesta mateixa forma simultània dels
somnis a l’espill.
Només
en la demència trobe sentit a la intempèrie.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
INSCRIPCIONES
La
perpetuidad nos obliga a vivir los ríos de la noche y a beber los vestigios de ceniza
que hay en la memoria. (De pronto, todo
el horror está escrito en las paredes de la noche.)
El
tiempo se esculpe en nuestros huesos: cada día nos hace muecas en el espejo:
una página de saliva enmudece los silencios.
—Vos,
has entrado a esa voz de los túneles; cae la gramática al disolverse la luz. El
aire dura un instante, no así los absurdos.
En
los vacíos del tiempo, somos apenas un eco, esa misma forma, simultánea de los
sueños en el espejo.
Sólo
en la demencia le encuentro sentido a la intemperie.
De
“Poemas del descreimiento”, 2018.
©André
Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario