miércoles, 27 de junio de 2018

COLL

Imagen FB de Pere Bessó






COLL




Davant del salobrós de l’illa, aquella vella moral cartesiana que desdenya l’esquinçall i el lícit que tenen els bordells. (Un sap d’aquestes fruïcions en què es poden escriure pessics i oferir ulleres amb indult.)

Cap d’aquests trots no pot ser execrable, quan al capdavall ens esguiten els porus d’aquelles illades dislocades pel llot.

Al llarg de les finestres i en les llunyanies, com diria en Juan Ramón Jiménez, s’encenen fogates en cercles… 

Amb les venes en èxtasi, el coll i el seu encegat Llatzeret.


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




COLLADO




Frente a lo salobre de la ínsula, aquella vieja moral cartesiana que desdeña el desgarro y lo lícito que tienen los lupanares. (Uno sabe de esas fruiciones en las que se pueden escribir pellizcos y ofrecer ojeras con indulto.)

Ninguno de estos trotes puede ser execrable, cuando a la postre a uno lo salpican los poros de aquellos ijares dislocados por el légamo.

A lo largo de las ventanas, y en las lejanías como diría don Juan Ramón Jiménez, se encienden fogatas en círculos… 

Con las venas en éxtasis, el collado y su enceguecido Lazarillo.

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga