JA SABEM D’ESTRÈPITS I MORTALLES
No només dorm jo ací,
sinó també la sèrie sencera d’éssers
que em precediren.
Nichita Stănescu
Ja sabem dels esclats del foc a
l’hora del dejuni secular.
En cada vena terrestre de les nostres
frustracions, la curta vida
penjada de pals, estrèpits de pianos
com esquerps tentacles
de relíquies ennegrides als braços.
En realitat ningú no dorm en un
escalfallits de vímet fet amb penúria,
ennegrit pel tile de llenya
congregada en la nostàlgia.
Abans també ens acompanyà un grapat
de focs inadvertits,
un galló de polsos amb gust de terra,
una eloquència d’enderrocs.
Tot és com un riu de llum
inestroncable, de llum humana i profètica.
Tot es concentra en el monstre de les
mossegades, en caminar
amb boques malmeses davant d’espills
trencadissos,
en el dur treball de retallar la
rosada que jau en arrels subterrànies.
En acabant parlem dels pretèrits
triturats en l’alè:
l’aprenentatge no canvia quan es
tracta de triturar vísceres
i veure el corc de molsa que creix en
les temples.
Tan a prop de les flassades el vent
bufa amb el seu beuratge de mortalles.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
YA SABEMOS DE ESTRÉPITOS Y MORTAJAS
No solo yo duermo aquí,
sino también la serie entera de seres
que me precedieron.
Nichita Stănescu
Ya sabemos de los estallidos del
fuego a la hora del ayuno secular.
En cada vena terrestre de nuestras
frustraciones, la corta vida
colgada de mástiles, estrépitos de
pianos como adustos tentáculos
de reliquias ennegrecidas en los
brazos.
En realidad nadie duerme en una
tombilla de mimbre hecha con penuria,
ennegrecida por el tile de leña
congregada en la nostalgia.
Antes también nos acompañó un puñado
de fuegos inadvertidos,
un gajo de pulsos con sabor a tierra,
una elocuencia de escombros.
Todo es como un río de luz
irrestañable, de luz humana y profética.
Todo se concentra en el monstruo de
las mordidas, en caminar
con bocas maltrechas frente a espejos
quebradizos,
en el duro trabajo de cercenar el
rocío que yace en raíces subterráneas.
Luego hablamos de los pretéritos
triturados en el aliento:
el aprendizaje no cambia cuando se
trata de triturar vísceras
y ver la carcoma de musgo que arrecia
en las sienes.
Tan cerca de las cobijas el viento
sopla con su brebaje de mortajas.
.
Del libro: Fuego de llaves
invisibles, 2021
©André Cruchaga