domingo, 10 de febrero de 2019

COMBUSTIÓ

Imagen FB de Pere Bessó





COMBUSTIÓ




Enmig de las pues de l’udol, la còpula de combustió del país,
i els mecanismes de l’anunciació del poder de les al·legories.
Hi ha llums i ombres d’obstinada superficialitat:
(Un es farta, per cert, de totes els embolcalls
de la publicitat, de les víctimes i victimaris reverents.)

A estones ens limitem al costum i als genolls,
a la rutina absurda de certes paraules, al catecisme de l’excés
del rent i al plaer de la disfressa.
Sent a colps l’instant de ningú, el ara qualsevol
de la mitjanit, l’alegria d’aigua que ens arrossega els somnis.
No hi ha conjur que valga per a llevar-li la brutícia al món,
ni eucaristia que faça reverdir la impaciència als carrers.
A estones em toca beure l’agonia en innombrables pouets de fang,
sense més especulacions que el rudiment de la vida.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




COMBUSTIÓN




En medio de las púas del aullido, la cópula de combustión del país,
y los mecanismos de la anunciación del poder de las alegorías.
Hay luces y sombras de obstinada superficialidad:
(Uno se harta, por cierto, de todas las envolturas
de la publicidad, de las víctimas y victimarios reverentes.)

A ratos nos limitamos a la costumbre y a las rodillas,
a la rutina absurda de ciertas palabras, al catecismo del exceso
de la levadura y al placer del disfraz.
Siento a golpes el instante de nadie, el ahora cualquiera
de la medianoche, la alegría de agua que nos arrastra los sueños.
No hay conjuro que valga para quitarle la suciedad al mundo,
ni eucaristía que haga reverdecer la impaciencia en las calles.
A ratos me toca beber la agonía en innumerables pocillos de barro,
sin más especulaciones que el rudimento de la vida.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

OCS DEL CONJUR

Imagen FB de Pere Bessó





OCS DEL CONJUR




A la frontera de la memòria, la retrospecció dels jocs
trasbalsats pel conjur de la vida.
Sempre hi ha dies que agonitzen de bades, dies innombrables,
dies rebolcats per la pols dels somnis,
dies subterranis i de simples especulacions, dies solitaris,
sense menja, excepte l'insomni perllongat i l'ambigüitat
d'uns xiquets jugant al carrer.
Tot em sembla sinuosament rar, esgarrifós en els seus gestos.
A comptes del riure miserable, la queixalada de la fatiga
i la seua hipnosi de paper.
-Finalment, no sé si per estar en pau he de posar l'altra galta.
O reafirmar-me en els rituals de l'estupidesa.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




JUEGOS DEL CONJURO




En la frontera de la memoria, la retrospección de los juegos
transidos por el conjuro de la vida.
Siempre hay días que agonizan inútilmente, días innumerables,
días revolcados por el polvo de los sueños,
días subterráneos y de meras especulaciones, días solitarios,
sin comida, salvo el insomnio prolongado y la ambigüedad
de unos niños jugando en la calle.
Todo me parece sinuosamente raro, espeluznante en sus gestos.
A cuentas de la risa miserable, la dentellada de la fatiga
y su hipnosis de papel.
—Al final, no sé si para estar en paz debo poner la otra mejilla.
O reafirmarme en los rituales de la estupidez.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

VALLEJO DREAM

Imagen FB de Pere Bessó





VALLEJO DREAM




No sé per a qui és aquesta boca i pit, el camí de la vesprada,
pregon de la mort, ni l’ombra de llum que l’esbossa
ni l’arbre que porta els meus braços en les seues branques.
Llarga la senda que mai no abasteix la meua humana transitorietat.
Hi ha un destí que s’albira en els foscos matolls
dels cementiris i formigueja el treball de la pols.

I és distint restablir-lo en la varietat dels espills.
Cada vegada atiades les ungles de l’angoixa:
El remolí de les creus i els gossos que lladruguen en el sens fi.
Avancen les ombres mentre exhale la insània,
del sutge ombrívol que cobreix el cos.
De vegades només vull perdre’m en el refredat de l’eternitat,
o en el plaer de l’autocrítica dels penediments.

Perdre’m avui, quedant-me en les acaballes de la consciència,
encara que el firmament ens semble ingenu.

Dorm dolent, resistint-me al fred i exclame en el buit
del trànsit, amb les seues pol·lucions mutilades i damunt d’esquena.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VALLEJO DREAM




No sé para quién es esta boca y pecho, el camino de la tarde,
hondo de la muerte, ni la sombra de luz que lo esboza
ni el árbol que lleva mis brazos en sus ramas.
Larga la senda que nunca alcanza mi humana transitoriedad.
Hay un destino que se vislumbra en los oscuros matorrales
de los cementerios y hormiguea el trabajo del polvo.
Y es distinto restablecerlo en la variedad de los espejos.
Cada vez atizadas las uñas de la angustia:
El remolino de las cruces y los chuchos que aúllan en el sinfín.
Avanzan las sombras mientras exhalo la insania,
del hollín sombrío que cubre el cuerpo.
A veces sólo quiero perderme en el resfrío de la eternidad,
o en el placer de la autocrítica de los remordimientos.

Perderme hoy, quedándome en las postrimerías de la conciencia,
aunque el firmamento nos parezca ingenuo.

Duermo doliente, resistiéndome al frío y exclamo en el vacío
del tránsito, con sus poluciones mutiladas y a cuestas.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga