ENMIG DE RUÏNES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ENMIG DE RUÏNES

El dolor és aquesta incertesa de no saber on acabarà la meua bogeria.
Avui són més les pors que no les alegries, els fets que funden eclipsis, 
i monòlegs dins del pou de la història.
La percussió de la seua escriptura és agredolça, com un epitafi de bestreta.
Les estrofes d’ossos mosseguen el paradís terrenal: els travessers del crit
cauen sobre les atrocitats del camuflatge.
En la fila india dels forats, la tornada de les antenes parabòliques.
Plouen histèries mentre espurneja la sal en l’arpa de les parpelles. 
(Els ossos acaben sent els espills de la setmana, l’esplèndida història 
de les nostres tristors, l’antesala de les vaques flaques de l’apocalipsi.
Per a harmonitzar amb totes aquestes anul·lacions, el silenci és necessari;

de cap manera, la súplica o el pudor o la irradiació de l’Evangeli.)
En la fissura de les bugaderies públiques, l’intrincat alfabet de l’escuma.
En realitat tot destemps estreny les costelles.
En aquest camp de batalla, la neutralitat perdé la seua ciutadania: ara tenim
un reremón de sutge i el consegüent ixcanal en l’alé.
Al capdavall, un no sap on desemboca tanta atrocitat i en quin hangar
dormen els corbs; encara recorde el rostoll amarg dels polls.
Hi ha ulls de disbauxa al bell mig de tots els enderrocs.
Potser la roba ja no caldrà quan l’alta nit tornarà als peus.
L’inexplicable de no ser té sentit en aquesta condició en què vivim.
(Sempre et recorde per l’absurd dels porus al meu olfacte, per la llum sonora
del tacte en l’alambí, per les teues ribes de gola sense naufragi.)
—En cada cremada, tu, i el doble tatuatge que flueix en l’alé…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ENTRE RUINAS

El dolor es esta incertidumbre de no saber en dónde terminará mi locura.
Hoy son más los miedos que las alegrías, los hechos que fundan eclipses, 
y monólogos adentro del pozo de la historia.
La percusión de su escritura es agridulce, como un epitafio por adelantado.
Las estrofas de huesos muerden el paraíso terrenal: los travesaños del grito
caen sobre las atrocidades del camuflaje.
En la fila india de los agujeros, el estribillo de las antenas parabólicas.
Llueven histerias mientras centellea la sal en el arpa de los párpados. 
(Los huesos acaban siendo los espejos de la semana, la espléndida historia 
de nuestras tristezas, la antesala a las vacas flacas del apocalipsis.
Para armonizar con todas estas anulaciones, el silencio es necesario; en modo
alguno, la súplica o el pudor o la irradiación del Evangelio.)
En la fisura de las lavanderías públicas, el intrincado alfabeto de la espuma.
En realidad todo destiempo aprieta las costillas.
En este campo de batalla, la neutralidad perdió su ciudadanía: ahora tenemos
un trasmundo de hollín y el consecuente ixcanal en el aliento.
Al final, uno no sabe en dónde desemboca tanta atrocidad y en qué hangar
duermen los cuervos; aun recuerdo el rastrojo amargo de los piojos.
Existen ojos de desenfreno en medio de todos los escombros.
Tal vez la ropa ya no sea necesaria cuando la alta noche regresa a los pies.
Lo inexplicable de no ser tiene sentido en esta condición en que vivimos.
(Siempre te recuerdo por el absurdo de los poros en mi olfato, por la luz sonora
del tacto en el alambique, por tus orillas de garganta sin naufragio.)
—En cada quemadura, vos, y el doble tatuaje que fluye en el aliento…
Barataria, 2015