domingo, 17 de marzo de 2019

ESTACIÓ FOSCA

Imagen FB de Pere Bessó





ESTACIÓ FOSCA




Si la vida fuese, en fin, de otro modo, mi dolor sería igual
Hoy sufro desde más arriba. Hoy sufro solamente.
César Vallejo






Com una soga que transcorre tortuosa, recull els bocins que encara resten en l’alt del seté dia de la incertesa. Són les mateixes transgressions que un desxifra en el laberint del món. Les mateixes portes que es tanquen, sense amor, ni misteri davant de la fam. Es pateix de jardins encongits i parets sinistres: no hi ha cap escletxa per al cos, excepte els penyals que convoquen amb ocells llançats en una llàgrima. Una estació de cendra és el que tinc i ací la gola de la farsa, l’os polsant de la fam. Cap foguera no m’ajuda a veure l’infinit: fa mal el país impostergable.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESTACIÓN OSCURA




Si la vida fuese, en fin, de otro modo, mi dolor sería igual
Hoy sufro desde más arriba. Hoy sufro solamente.
César Vallejo


Como una soga que transcurre tortuosa, recojo los pedazos que aún quedan en lo alto del séptimo día de la incertidumbre. Son las mismas transgresiones que uno descifra en el laberinto del mundo. Las mismas puertas que se cierran, sin amor, ni misterio frente al hambre. Se sufre de jardines encogidos y paredes siniestras: no hay ninguna brecha para el cuerpo, salvo los peñascos que convocan con pájaros arrojados en una lágrima. Una estación de ceniza es lo que tengo y ahí la garganta de la farsa, el hueso pulsante del hambre. Ninguna fogata me ayuda a ver el infinito: duele el país impostergable.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

RES NO EM CAL

Imagen FB de Pere Bessó





RES NO EM CAL




Mutilado del rostro, tapado del rostro, cerrado del rostro,
ese hombre, no obstante, está entero y nada le hace falta.
César Vallejo




Les mutilacions ens parlen del crit visiblement nu: per sort, a tot el tràgic sobreviu el teu cos. En la precarietat res no em cal, car respire encara la teua rosa incendiada, aquesta llum apegalosa entre els meus dits, ressonant d’horitzó, verd de desigs. Ací, llavors, mamprenc a viure el remot: l’embriaguesa de l’ànima i el seu vent de trens, la fuga que es revela en l’abducció de les gavines. (En cada rostre es dissolen els hams del vent; de vegades se’ns fa obscena la descomposició de l’arc del cel o inenarrable la llengua de l’èxtasi. Malgrat la cal·ligrafia inintel·ligible de l’escuma, sóc ací en propera llunyania: mai la misèria no pogué amb les meues tosques mans.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





NADA ME FALTA




Mutilado del rostro, tapado del rostro, cerrado del rostro,
ese hombre, no obstante, está entero y nada le hace falta.
César Vallejo




Las mutilaciones nos hablan del grito visiblemente desnudo: por suerte, a todo lo trágico, sobrevive tu cuerpo. En la precariedad nada me falta, pues respiro todavía tu rosa incendiada, esa luz pegajosa entre mis dedos, resonante de horizonte, verde de deseos. Ahí, entonces, empiezo a vivir lo remoto: la embriaguez del alma y su viento de trenes, la fuga que se revela en la abducción de las gaviotas. (En cada rostro se disuelven los anzuelos del viento; a veces nos resulta obscena la descomposición del arco iris o inenarrable la lengua del éxtasis. Pese a la caligrafía ininteligible de la espuma, estoy aquí en cercana lejanía: nunca la miseria pudo con mis toscas manos.)
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga