martes, 24 de mayo de 2022

NO ENTRES AQUÍ │ NO ENTRES AQUÍ

 

Imagen FB de Pere Bessó


NO ENTRES AQUÍ

 

 

No entres en aquest vertigen on cada paraula és un esvoranc de la nit i les vigílies repten com una recera de ciutat despoblada. Aquí sobren els residus dels bisturís i en aquesta fam tremenda dels somnis esdevinguda faula, només hi ha disfresses desllepissades. Ocorre que la intempèrie és un teler que arremet contra la pell i en aquesta pell nien bastes aterides on el temp fuig amb els seus vestits buits. No, no vingues ni entres al poema, perquè al capdavall, tan sols hauràs de sargir l’il•lusori i el que fuig tossudament dels ulls.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

NO ENTRES AQUÍ

 

 

No entres a este vértigo donde cada palabra es un boquete de la noche y las vigilias reptan como una cobija de ciudad despoblada. Ahí sobran los residuos de los bisturís y en esa hambre tremenda de los sueños convertida en fábula, solo hay disfraces desasidos. Sucede que la intemperie es un telar que arremete contra la piel y en esta piel anidan hilvanes ateridos donde el tiempo huye con sus trajes vacíos. No, no vengas ni entres al poema, porque al cabo, únicamente habrás de zurcir lo ilusorio y lo que huye tercamente de los ojos.

.

Del libro: “Ahora es de noche y tú no tienes nombre”, 2022.

©André Cruchaga


sábado, 21 de mayo de 2022

EN LA GRUTA UMBROSA DE L’ESPILL │ EN LA GRUTA UMBROSA DEL ESPEJO

 

Imagen Fb de Pere Bessó


EN LA GRUTA UMBROSA DE L’ESPILL

 

 

no te busques en el espejo,

en un extinto diálogo en que no te oyes.

Vicente Aleixandre

 

 

Si vols venir a mi, vine; però fes-ho nua. Burlem el preu del seny i les diademes d’aquest animal que ens mossega per dins: en la marea i el baf, el lliri auri flota com un cigne als teus pits de perfum cec. Entre els acords, no pas l’amor cortès a la usança d’Arxiprest i en Quixot, sinó la crua molsa on carn i foc cremen fins a enfosquir el cel. Entre les meues mans vull que agonitze la rosa del teu cos, entre els meus ulls, els porus a dues veus perllongant el murmuri de la porta fins a esvair-se l’alè. Salvatge la banya i minvat, després, l’acer de la follia, no busques en el vetlamen l’assolació del desvetlament, sinó en el cos que captiu atresora la terra en què jaiem.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

EN LA GRUTA UMBROSA DEL ESPEJO

 

 

no te busques en el espejo,

en un extinto diálogo en que no te oyes.

Vicente Aleixandre

 

 

Si quieres venir a mí, ven; pero hazlo desnuda. Burlemos el precio de la cordura y las diademas de ese animal que nos muerde por dentro: en la marea y el vaho, el lirio áureo flota como un cisne en tus pechos de perfume ciego. Entre los acordes, no el amor cortés a la usanza de Arcipreste y don Quijote, sino el crudo musgo donde carne y fuego ardan hasta oscurecer el cielo. Entre mis manos quiero que agonice la rosa de tu cuerpo, entre mis ojos, los poros a dos voces prolongando el murmullo de la puerta hasta desvanecerse el aliento. Salvaje el cuerno y menguado, después, el acero de la locura, no busques en el velamen el asolamiento del desvelo, sino en el cuerpo que cautivo atesora la tierra en que yacemos.

.

Del libro “Ahora es de noche y tú no tienes nombre”, 2022.

©André Cruchaga


viernes, 20 de mayo de 2022

SOROLL I FÚRIA │ RUIDO Y FURIA

 

© Obra pictórica de Jackson Pollock



SOROLL I FÚRIA

 

 

Llegíem damunt del llit amb despietada devoció el soroll i la fúria de Faulker: darrere, perdudes en un calendari oxidat les infàncies i aquests cèlebres monòlegs interiors que acostumàven a aprendre de cor mentre els nostres noms es perdien en la sintaxi de la boirina. No penses ja en el teu nom, sinó en l’aroma cremat que ens resta després de llegir els crits duplicats de la falda. Mai no esperí un paradís semidiví, sinó els esguitons dels teus engonals en la meua llengua, menys pensar en la tragèdia de Macbeth com a sobretaula del setge del foc. Al subconscient, de segurs, un the end inhòspit, còmplice de la caducitat de la sal i un rètol que diu: tot és efímer.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

.

RUIDO Y FURIA

 

 

Leíamos sobre la cama con despiadada devoción el ruido y la furia de Faulker: atrás, perdidas en un calendario oxidado las infancias y esos célebres monólogos interiores que solíamos aprender de memoria mientras nuestros nombres se perdían en la sintaxis de la neblina. Ya no pienses en tu nombre sino en el aroma quemado que nos queda después de leer los gritos duplicados del regazo. Nunca esperé un paraíso semidivino, sino las salpicaduras de tus ingles en mi lengua, menos pensar en la tragedia de Macbeth como sobremesa del asedio del fuego. En el subconsciente, de seguro, un the end inhóspito, cómplice de la caducidad de la sal y un letrero que dice: todo es efímero.

.

Del libro: “Ahora es de noche y tú no tienes nombre”, 2022.

©André Cruchaga


jueves, 12 de mayo de 2022

BUSQUÍ UNA NIT D'ALGUES │ BUSQUÉ UNA NOCHE DE ALGAS

 

Imagen FB de Pere Bessó


BUSQUÍ UNA NIT D'ALGUES

 

 

Lligat al murmuri dels tants espills i a la seua amnèsia de llot,

“busquí una nit d'algues a la platja un pou cec del calor

de la lluna.” I tot era vestigi, cares multiplicades i dolgudes,

cares d'un lent metall de concavitats, cares, al capdavall,

esvanïdes en una foguera d'obscuritats i absències.

Busquí el riu del matí enmig del murmuri de la sang.

Era només silueta l'alba als meus peus, gebrada d'algun camí,

ales amb el frec del crepuscle, ales com paraules de porcellana.

Busquí la llum en un plat atroç de menjar: era la boca rabenta

de l'avenir, escampada en un territori d'aspres realitats.

Als ulls els escenaris autistes de tots els dies i setmanes.

Els quaderns ennegrits, defecats per la història pàtria:

Ara, “Sodoma i Gomorra regnes constantment transitoris

i aleatoris.” La nit ens acull en un ventre de nusos.

De vegades tinc l'antull de pensar que som una faula calcada,

un plec de les múltiples formes que té un congost.

O una melodia freda en la dura escorça d'un camí peregrí.

Busquí i no trobí més que el bocí envinagrat dels enderrocs.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

BUSQUÉ UNA NOCHE DE ALGAS

 

 

Sujeto al murmullo de los tantos espejos y a su amnesia de lodo,

“busqué una noche de algas en la playa un pozo ciego del calor

de la luna.” Y todo era vestigio, caras multiplicadas y dolidas,

caras de un lento metal de concavidades, caras, al fin,

desvanecidas en una hoguera de oscuridades y ausencias.

Busqué el río de la mañana en medio del murmullo de la sangre.

Era solo silueta el alba en mis pies, escarcha de algún camino,

alas con el roce del crepúsculo, alas como palabras de porcelana.

Busqué la luz en un plato atroz de comida: era la boca rauda

del porvenir, derramada en un territorio de ásperas realidades.

En los ojos los escenarios autistas de todos los días y semanas.

Los cuadernos ennegrecidos, defecados por la historia patria:

Ahora, “Sodoma y Gomorra reinos constantemente transitorios

y aleatorios.” La noche nos acoge en un vientre de nudos.

A veces se me antoja pensar que somos una fábula calcada,

un pliego de las múltiples formas que tiene un desfiladero.

O una melodía fría en la dura corteza de un camino peregrino.

Busqué y no hallé sino el bocado envinagrado de los escombros.

.

De: Como quien pide luz o pide agua, 2021.2022

©André Cruchaga


martes, 10 de mayo de 2022

EL MÓN CADA VEGADA MÉS DISTANT │ EL MUNDO CADA VEZ MÁS DISTANTE

 

André Cruchaga (Fotografía Nelvyn Aguilar)


EL MÓN CADA VEGADA MÉS DISTANT

 

 

El món des d’aquesta finestra és cada vegada més distant fal•laç.

Tot i així et pense com acostume a pensar-te: ningú questes hores

habita els carrers i els meus ulls. El teu cos és una llàntia discreta.

Entre el dia i la nit transcorren lents els arbres, fil en ells,

Aquest tràfec infinit del temps, les ombres d’aigua entre aixoplucs

de rellotges, al costat dels teus abraços entebiats en la meua memòria.

William Carlos Williams, diria: “Solt, flota el teu amor, Vola!”,

mentre René Char pensa en els falciots. Aquest falciot d’“ales

massa llargues que gira i crida el seu goig al voltant de la casa.

Tal és el cor”. Tal el crit d’una gavina al tòrax.

Davant del vendaval mai no sé on acaba el punt final.

Mai on les fotografies es fan garbuix i engrogueixen

de fatiga, quelcom així com un malson de vent fantasmal.

En tancar-se el panteix, tornen l’aigua i el fang, la broma amb halo

dissonant, les formes dels cossos en cercles, com el desig.

Tota la memòria és ràfega de sàndals en la finestra,

un espill que guanya la llum a les albes de l’amnèsia.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

EL MUNDO CADA VEZ MÁS DISTANTE

 

 

El mundo desde esta ventana es cada vez más distante y falaz.

Aun así te pienso como suelo pensarte: nadie a estas horas

habita las calles y mis ojos. Tu cuerpo es una lámpara discreta.

Entre el día y la noche transcurren lentos los árboles, hilo en ellos,

este trajín infinito del tiempo, las sombras de agua entre cobijas

de relojes, junto a los abrazos tuyos entibiados en mi memoria.

William Carlos Williams, diría: “Suelto, flota tu amor ¡Vuela!”,

mientras René Char piensa en los vencejos. Ese vencejo de “alas

demasiado largas que gira y grita su gozo alrededor de la casa.

Tal es el corazón”. Tal el grito de una gaviota en el tórax.

Ante el vendaval nunca sé dónde acaba el punto final.

Nunca dónde las fotografías se hacen amasijo y amarillean

de fatiga, algo así como una pesadilla de viento fantasmal.

Al cerrarse el jadeo, vuelven el agua y el barro, la bruma con halo

disonante, las formas de los cuerpos en círculos, como el deseo.

Toda la memoria es ráfaga de sándalos en la ventana,

un espejo que le gana la luz a los amaneceres de la amnesia.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


lunes, 9 de mayo de 2022

FICCIÓ DE L’INEVITABLE │ FICCIÓN DE LO INEVITABLE

 

Imagen FB de Pere Bessó


FICCIÓ DE L’INEVITABLE

 

 

El fuego alguna vez fue un animal. Un músculo violento que saltaba abrazando cada hoja. Un lengüetazo extremo de calor en la altura voluble del bejuco. La imperiosa fricción de lo invisible con los órganos blandos de la luz, como boca que todo lo mordiese.

María Ángeles Pérez

 

 

De l’ull d’animal cec de les palpitacions, el beixuc de llum de les ficcions, la redempció del cos com un apèndix de l’aigua, en pronunciar les diversas maneres de l’amor a les mans, la vida com a obra de l’ aprenentatge, tots els noms del món a la boca. A la música del foc crema el paradís, el past genital, viu de la sang. A sobre del pit, l’abric de les imperfeccions, fecunda guspira que forada les parpelles i àdhuc aquest somni vibrant dels evangelis. Dins de la frontissa fràgil dels espectres, la remor de la cal•ligrafia: veig el teu cos i em demane si és el teu cos el temps terrestre de la nuesa de la terra. Mire a través dels teus lòbuls, la flor de llum que ets, la taquigrafia de l’aigua a l’argila del nostre imaginari.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

FICCIÓN DE LO INEVITABLE

 

 

El fuego alguna vez fue un animal. Un músculo violento que saltaba abrazando cada hoja. Un lengüetazo extremo de calor en la altura voluble del bejuco. La imperiosa fricción de lo invisible con los órganos blandos de la luz, como boca que todo lo mordiese.

María Ángeles Pérez

 

 

Del ojo de animal ciego de las palpitaciones, el bejuco de luz de las ficciones, la redención del cuerpo como un apéndice del agua, al pronunciar las diversas formas del amor en las manos, la vida como obra del aprendizaje, todos los nombres del mundo en la boca. En la música del fuego arde el paraíso, el pasto genital, vivo de la sangre. Sobre el pecho, el abrigo de las imperfecciones, fecunda chispa que horada los párpados y hasta ese sueño vibrante de los evangelios. Dentro del gozne frágil de los espectros, el murmullo de la caligrafía: veo tu cuerpo y me pregunto si es tu cuerpo el tiempo terrestre de la desnudez de la tierra. Miro a través de tus lóbulos, la flor de luz que eres, la taquigrafía del agua en la arcilla de nuestro imaginario.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


L’ ESCRIPTURA AL COS │ LA ESCRITURA EN EL CUERPO

 

Imagen FB de Pere Bessó


L’ ESCRIPTURA AL COS

 

 

En l’escriptura dels llavis, també els olis de la fragància.

Vol des de la pluja remota dels espills, des de l’antic

temps del fred, des dels oracles desagafats de l’argent viu.

Al record fragmentat del temps, coincideixen oblit i rituals

la set imantada enmig dels plecs de la fullaraca,

la rosa de la menopausa en les golfes buides de la soledat.

He après que “l’Evangeli del temps només és una despulla”

Enmig de tants despulles acumulades per la miopia

del cos en el seu vast riu de semen vessat, fer pantaix

de la febrilitat de la llavor, ara silent en el seu trencament.

Tot el bulliment es va fent una extensa glopada d’humitat,

la cal•ligrafia que es gaudeix, però alhora mossega fins al cansament.

I és estrany el sabor de cada lletra, les juntures i els porus,

davall de l’aixopluc, el tràfec del foc d’una mà a una altra,

d’una pell a una altra, visibles els cossos, rodejats del tumult

de diversos udolaments: allà, un moll de peixos grans, un oceà

alat, com un arbre sembrat en plenitud de l’arc de sant Martí.

“A la saliva, dos focs i un bosc esculpits en secret,

cremant les fotografies de la faula.”

Salvades ja les distàncies, fan mal, si de cas, les sirenes verges

en les avences d’un cel que se’ns escapà dels somnis.

Em ric de les meues ulleres i del cocktail de l’esdevenir en una capseta

de música con la flama ensebolida de l’encís.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

.

LA ESCRITURA EN EL CUERPO

 

 

En la escritura de los labios, también los óleos de la fragancia.

Vuelo desde la lluvia remota de los espejos, desde el antiguo

tiempo del frío, desde los oráculos desasidos del azogue.

En el recuerdo fragmentado del tiempo, coinciden olvido y rituales

la sed imantada en medio de los pliegues de la hojarasca,

la rosa de la menopausia en los desvanes vacíos de la soledad.

He aprendido que “el Evangelio del tiempo tan sólo es un despojo”

entre los tantos despojos acumulados por la miopía

del cuerpo en su vasto río de semen derramado, fiero jadeo

de la febrilidad de la semilla, ahora silente en su rotura.

Todo el hervor se va haciendo una extensa bocanada de humedad,

la caligrafía que se goza, pero a la vez, muerde hasta el cansancio.

Y es extraño el sabor de cada letra, las junturas y los poros,

debajo de la cobija, el trasiego del fuego de una mano a otra,

de una piel a otra, visibles los cuerpos, rodeados del tumulto

de diversos aullidos: allí, un muelle de peces grandes, un océano

alado, como un árbol sembrado en plenitud del arcoíris.

“En la saliva, dos fuegos y un bosque esculpidos en secreto,

quemando las fotografías de la fábula.”

Salvadas ya las distancias, duelen, acaso, las sirenas vírgenes

en las alanzas de un cielo que se nos escapó de los sueños.

Me río de mis ojeras y del cocktail del devenir en una cajita

de música con la flama sepultada del hechizo.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga