martes, 17 de septiembre de 2019

LA VEU S’HA TORNAT INOÏBLE

Imagen FB de Pere Bessó





LA VEU S’HA TORNAT INOÏBLE




La veu s’ha tornat inoïble ací on l’aiguamoll de peixos ofega la dolça entranya del foc: una llàgrima rellisca en l’ensopegada de la foscor una gota d’ombres esdevé profètica a l’hora de mossegar les teues llargues cuixes d’orquídia respire en trossets mentre llampegen els teus porus.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCUAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LA VOZ SE HA VUELTO INOÍBLE




La voz se ha vuelto inoíble ahí donde la ciénaga de peces ahoga la entraña dulce del fuego: una lágrima resbala en el tropezón de la oscuridad una gota de sombras se vuelve profética a la hora de morder tus largos muslos de orquídea respiro en trocitos mientras relampaguean tus poros.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

DAMUNT DE LA LÀMINA DE ZINC

Imagen FB de Pere Bessó





DAMUNT DE LA LÀMINA DE ZINC




Damunt de la làmina de zinc de la desventura il·legible la gespa de mosques lligada al didal de l’infinit: els ulls sempre desconfien del penyal esquinçant les espatles i de l’albada de les cuques de llum (en un altre temps el teu pubis verd mossegava l’ample pit de la humitat fins a calcinar el violer de la respiració) ara els filats de les fronteres mantenen al límit els braços estremits.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCUAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SOBRE LA LÁMINA DE CINC




Sobre la lámina de cinc de la desventura ilegible el césped de moscas anudado al dedal del infinito: los ojos siempre desconfían del peñasco rasgando los hombros y de la alborada de las luciérnagas (en otro tiempo tu pubis verde mordía el ancho pecho de la humedad hasta calcinar el alhelí de la respiración) ahora las alambradas de las fronteras mantienen al límite los brazos estremecidos.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

EN LES CIUTATS DEL PAÍS

©Pintura de Alexander Zavarin






EN LES CIUTATS DEL PAÍS




Creix la por en totes les ciutats del país: és com si mai no s’estiguera en terra ferma o mai no s’acabaren les ombres que propicien l’asfíxia (Assegut front al No-res la consumació de l’ull cec de l’escalpel i la dentadura de pedra del calfred momificats en el somnambulisme de l’atri de la nit.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCUAGA traduït en català per PERE BESSÓ





EN LAS CIUDADES DEL PAÍS




Cunde el miedo en todas las ciudades del país: es como si nunca se estuviera en tierra firme o jamás acabaran las sombras que propician la asfixia (Sentado frente a la Nada la consumación del ojo ciego del escalpelo y la dentadura de piedra del escalofrío momificados en el sonambulismo del atrio de la noche.)
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga
©Pintura de Alexander Zavarin