viernes, 16 de noviembre de 2018

A LA MEUA MÀ L’OCELL FERIT

Imagen FB de Pere Bessó






A LA MEUA MÀ L’OCELL FERIT




És cruel el mocador gris de les andanes quan, absorts, volem apedaçar una llàgrima despresa dels somnis. Els ressorts de les ossades boten en el centelleig de sal; rellisca en les entranyes el gos flac dels mil records. Per a nosaltres, la càries de la terra i l’ombra del món en la paraula nit. Qui sap del suïcidi dels caragols, del patriotisme i la seua careta de felí? Qui és capaç d’incinerar la nuesa sense que es torne cendra? —En el país, morta la nit, tancades les finestres, un fred de girafa entre els dits.

Només la fantasia s’assembla una mica a la indulgència: fa mal l’aigua oliosa de les clavegueres i la rosa groga refugiada en el pit. Un huracà de sang mossega les sabates i els genolls.

Sempre hi ha algú que mor en un sanglot d’absorts: al costat del ventall dels crits, la música del xiprer empentant l’olfacte. Com és costum, la boira apaga les violes del vent, i el joc de saliva del paradís.

(Finalment, exprem els cresols i els rails d’incendi de les mirades. El país és una explosió de peixos cecs i un barretet de broma estranya i aliena.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





EN MI MANO, EL PÁJARO HERIDO




Es cruel el pañuelo gris de los andenes cuando absortos, queremos remendar una lágrima desprendida de los sueños. Los resortes de las osamentas saltan en el centelleo de sal; resbala en las entrañas el perro flaco de los mil recuerdos. Para nosotros, la caries de la tierra y la sombra del mundo en la palabra noche. ¿Quién sabe del suicidio de los caracoles, del patriotismo y su careta de felino? ¿Quién es capaz de incinerar la desnudez sin que se convierta en ceniza? —En el país, muerta la noche, cerradas las ventanas, un frío de jirafa entre los dedos.

Sólo la fantasía se parece un poco a la indulgencia: duele el agua aceitosa de las alcantarillas y la rosa amarilla refugiada en el pecho. Un huracán de sangre muerde los zapatos y las rodillas.

Siempre hay alguien que muere en un sollozo de absortos: junto al abanico de los gritos, la música del ciprés empujando el olfato. Como es costumbre, la niebla apaga los alhelíes del viento, y el juego de saliva del paraíso.

(Al final, exprimo los candiles y los rieles de incendio de las miradas. El país es una explosión de peces ciegos y un sombrerito de bruma extraña y ajena.)
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga