Imagen FB de Pere Bessó
LLINDAR INÚTIL
En l’alta nit, els esquinçalls de l’hivern i aquest oracle de la respiració a borbolls: només falta la destral per a avançar-me al remot. (Ara, l’única veritat són les parets fosques llostrejades en la carn. No hi ha salvació per a les llànties.)
Cada ull balafia les finestres, sense deixar ni tan sols sa i estalvi el son.
L’esquelet de la violència, té cicatrius i racons amargs: a estones és l’engany el que aliena la destil·leria dels jardins. Furgue en la meua pròpia ignorància fet ja el taüt de la gangrena.
Al llindar de l’ala, aquestes reverberacions de l’ombra: la sal demacrada en el deliri de la meua memòria.
Només resta l’irremeiable de la mendicitat.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
UMBRAL INÚTIL
En la alta noche, los jirones del invierno y ese oráculo de la respiración a borbotones: sólo falta el hacha para anticiparme a lo remoto. (Ahora, la única verdad son las paredes oscuras amanecidas en la carne. No hay salvación para las lámparas.)
Cada ojo estropea las ventanas, sin siquiera dejar a salvo el sueño.
El esqueleto de la violencia, tiene cicatrices y rincones amargos: a ratos es el engaño el que enajena la destilería de los jardines. Escarbo en mi propia ignorancia ya hecho el ataúd de la gangrena.
En el umbral del ala, esas reverberaciones de la sombra: la sal demacrada en el delirio de mi memoria.
Nada queda sino lo irremediable de la mendicidad.
Del
libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André
Cruchaga
