lunes, 17 de septiembre de 2018

ENTREVITS

Imagen FB de Pere Bessó





ENTREVITS




Al penya-segat dels semàfors, els tombs de llums enfonsats en l’asfalt, florides les paraules i els crepuscles, esborrats els ulls quan es desfà la sal. (La vida sempre és un joc de remolins i records, de carrers i de predicadors de pols, de velles consignes i lladres. Hi ha noms invisibles i peixos insepults maleint els engolidors.)

—La soledat és erràtica enmig de les talabarteries, les rugues sense restituir-se, els pecats rullats que mai no descansen.

És tard sempre per a trobar el meu nom miserable entre tantes andròmines. És inútil esvair-me en el petri o en la molsa.

(Per als ossos del rosegó sempre és necessària l’anestèsia.)

—Per a la son, em fa falta l’escapulari del teu cos i aquesta primera humitat del jardí. I aquest dringar del lliri damunt de la fusta urgent. 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




ENTRESIJOS




En el acantilado de los semáforos, los tumbos de luces hundidos en el asfalto, mohosas las palabras y los crepúsculos, borrados los ojos cuando se deshace la sal. (La vida siempre es un juego de remolinos y recuerdos, de calles y de predicadores de polvo, de viejas consignas y ladrones. Hay nombres invisibles y peces insepultos maldiciendo los tragantes.)

—La soledad es errática en medio de las talabarterías, las arrugas sin restituirse, los pecados ensortijados que nunca descansan.

Es tarde siempre para encontrar mi nombre miserable entre tantos cachivaches. Es inútil desvanecerme en lo pétreo o en el musgo.

(Para los huesos del mendrugo siempre es necesaria la anestesia.)

—Para el sueño, me hace falta el escapulario de tu cuerpo y esa primera humedad del jardín. Y ese tintineo del lirio sobre la madera apremiante.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

DEIXATAMENT

Imagen FB de Pere Bessó





DEIXATAMENT




Sempre ens toca caminar damunt d’andanes efímeres,
potser per a reinventar-nos o acostar-nos cada dia a la providència.
Sempre anem buscant la saba del rosegó, sols,
en aquesta amnèsia de perennitat indesxifrable, simbolitzada
pel presagi de la foguera solar de les criptes.
De vegades acudim a les lluernes de l’esfinx, enmig de ventúries.
A contrallum dels esquinçalls de les flassades, les pulsions de l’ànima
com una ràfega de violes noctàmbules. (Mentre trenca l’alba,
dorm en el ràfec que propicia el fem.)
Després de tot, comence a obrir els ulls de l’ombra confident.
Cave en la plaga de la fossa el salobre del no-res,
els devetlats epitafis del buf i els forats de la esperança.
En aquesta terra, terra cega, són quadrats els ocells;
les paraules, crestes de la sang, espines sostingudes a la boca.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





DESLEIMIENTO




Siempre nos toca caminar sobre andenes efímeros,
quizás para reinventarnos o arrimarnos cada día a la providencia.
Siempre andamos buscando la savia del mendrugo, solos,
en esta amnesia de perennidad indescifrable, simbolizada
por el presagio de la fogata solar de las criptas.
A veces acudimos a los tragaluces de la esfinge, entre ventarrones.
Al trasluz de los jirones de las cobijas, las pulsiones del alma
como una ráfaga de noctámbulos alhelíes. (Mientras amanece,
duermo en el alero que propicia el estiércol.)

Después de todo, empiezo a abrir los ojos de la sombra confidente.
Cavo en la llaga de la fosa lo salobre de la nada,
los develados epitafios del soplo y los agujeros de la esperanza.
En esta tierra, tierra ciega, son cuadrados los pájaros;
las palabras, crestas de la sangre, espinas sostenidas en la boca.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

ANTÍPODA DE L’ONATGE

Imagen FB de Pere Bessó






ANTÍPODA DE L’ONATGE




Anem acostant-nos a la serradura semidesèrtica de la nit,
la llengua de la boirina cobreix les finestres,
el sutge s’espessa en les andanes: costa caminar
quan el temps ens anul·la i els somnis es tornen objectes,
comuns artefactes entre rituals implacables.

—Ara les frustracions arrenquen els nostres fonaments;
al tall de la pell, les màscares de la follia, o aquesta altra nuesa
que enerva els costats.
Anem tallant ombres en els empedrats i en trens erms.
Oscil·len abrusadors els nostres taüts.

(Fumegen els nostres genitals amerats de deshores i descrèdit,
al costat de la música mortal de tantes agulles de cap.)

—La nit és abominable i saqueja les rock-ones.
Gastada la brasa de la pell, pensem en les antípodes de l’onatge,
o en la justa cendra que ens reemplaça.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




ANTÍPODA DEL OLEAJE




Vamos acercándonos al aserrín semidesértico de la noche,
la lengua de la neblina cubre las ventanas,
el hollín se hace espeso en los andenes: cuesta caminar
cuando el tiempo nos anula y los sueños se vuelven objetos,
comunes artefactos entre rituales implacables.

—Ahora las frustraciones arrancan nuestros cimientos;
al filo de la piel, las máscaras de la locura, o esa otra desnudez
que enerva los costados.
Vamos tallando sombras en los empedrados y en trenes baldíos.
Oscilan abrasadores nuestros ataúdes.

(Humean nuestros genitales empapados de deshoras y descrédito,
junto a la música mortal de tantos alfileres.)

—La noche es abominable y saquea las rocolas.
Gastada la brasa de la piel, pensamos en las antípodas del oleaje,
o en la justa ceniza que nos reemplaza.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga