lunes, 3 de agosto de 2020

MUDANÇA DEL TEMPS│ MUDANZA DEL TIEMPO



 Imagen FB de Pere Bessó





MUDANÇA DEL TEMPS




Timpul nu vindecă nimic, timpul sapă răni mai adânci, riduri, tristeți.
Daniela Voicu




Quan parlem del temps hem de pensar en les runes i en l’esbufec de tile de les parpelles. Al bassal dels pensaments, ni tan sols la misericòrdia ens salva, ni tan sols les vàlvules d’escapament dels renous. Però hi ha alguna cosa que mai no canvia: la llàgrima íntima per a minvar la sequera, la ferida de les pors que en el seu moment pot esdevindre epifania. (Més enllà, el temps és inèdit, com l’ametista d’un bes a la porta del ponent.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





MUDANZA DEL TIEMPO




Timpul nu vindecă nimic, timpul sapă răni mai adânci, riduri, tristeți.
Daniela Voicu




Cuando hablamos del tiempo debemos pensar en los escombros y en el resuello de tile de los párpados. En el charco de los pensamientos, ni siquiera la misericordia nos salva, ni siquiera las válvulas de escapa de los retoños. Pero hay algo que nunca cambia: la lágrima íntima para mitigar la sequía, la herida de los miedos que, en su momento puede tornarse epifanía. (Más allá, el tiempo es inédito, como la amatista de un beso en la puerta del poniente.)
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

CONTRASENTIT │ CONTRASENTIDO

Imagen FB de Pere Bessó






CONTRASENTIT




De toles les meues edats, cap festí que pague la pena, llevat de la túnica escabellada del firmament, de vegades tallant com un bisturí o la navalla d’un barber. M'apilote enmig de les paradoxes de la gent, entre els exteriorismes de la set i les obsessions de pedra de la meua consciència. En realitat, mai no isc nunca de les meues pèrdues: són ací com les pluges sobtades de l’esperma. La tendresa no deixa de ser un cementiri adorable entre síl·labes ondulants de flassades. És clar que, davant de l’espill, sempre mire de visibilitzar-me (quelcom semblant com caçar la meua imatge) fora d’un bordell lliure de llàgrimes. (Hom aprèn a viure a través de tantes misèries, la pàtria o un somriure que ens furten amb els dits bruts d’un fred negre de desallotjaments.)
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONTRASENTIDO




De todas mis edades, ningún festín que valga la pena, salvo la túnica desgreñada del firmamento, a veces filoso como un bisturí o la navaja de un barbero. Me apiño en medio de las paradojas de la gente, entre los exteriorismos de la sed y las obsesiones de piedra de mi conciencia. En realidad, nunca salgo de mis extravíos: están ahí como las lluvias súbitas de la esperma. La ternura no deja de ser un cementerio adorable entre sílabas ondulantes de cobijas. Claro que, frente al espejo, siempre procuro visibilizarme (algo así como cazar mi imagen) fuera de un burdel libre de lágrimas. (Uno aprende a vivir a través de tantas miserias, la patria o una sonrisa que nos roban con los dedos sucios de un frío negro de desalojos.)
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga