Imagen FB de Pere Bessó
FLAUTA MORTUÒRIA
A foc lent la flauta mortuòria dels jardins i també la rosa de la ferida en el basalt. Són no-res les dents de pols d’aquest cansament, el racó del temps terrible de fotografies, els gronxadors de llavors sense artificis, malgrat l’innombrable de la intempèrie. A fora, els esquelets buits dels ulls i el seu badall de cresol mortuori. Maduren els ocells a la llinda de la porta: volen lents, molt lents, els espills rugats de la nuesa, de vegades les portes i els seus incrèduls panys. De vegades els teus pits d’assedegada fugida. (Dorm davall del sòrdid arbre de la memòria, entre la foscor que escorxa la carn. Crida la cendra ofegada en la meua gola; enmig del regueró de la fullaraca, els carrers negres dels parcs i el mar esqueixat en una llàgrima.) Ahir, la infància; avui, l’aiguat de l’edat i els seus ecos.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
FLAUTA MORTUORIA
A fuego lento la flauta mortuoria de los jardines y también la rosa de la herida en el basalto. Son nada los dientes de polvo de este cansancio, el rincón del tiempo terrible de fotografías, los columpios de entonces sin artificios, pese a lo innumerable de la intemperie. Afuera, los esqueletos vacíos de los ojos y su bostezo de candil mortuorio. Maduran los pájaros en el dintel de la puerta: vuelan lentos, muy lentos, los espejos arrugados de la desnudez, a veces las puertas y sus incrédulas cerraduras. A veces tus pechos de sedienta fuga. (Duermo debajo del sórdido árbol de la memoria, entre la oscuridad que desuella la carne. Grita la ceniza ahogada en mi garganta; en medio del reguero de la hojarasca, las calles negras de los parques y el mar desgajado en una lágrima.) Ayer, la infancia; hoy, el aguacero de la edad y sus ecos.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga