sábado, 30 de junio de 2018

ESTAT D’ANORMALITAT

Imagen FB de Pere Bessó





ESTAT D’ANORMALITAT




Preferesc els estats anormals de la còpula per a legitimar els buits de l’esperança, —aquest suposat refugi irreductible— que transitar damunt dels esfínters de l’ocell circumcidat.

A cada boca el sedant del coixí i la seua paret inexpugnable.

Qui ha trobat el millor postor per a la seua ànima? (Ja exhaust, es torna llegible l’agonia, aquest borrissol mossegat per l’alé, amb la llengua esfondrada en l’udol del diamant.)

Res no és normal quan la demència llança les seues udolades. Les mans es confabulen dins de l’esquerda i la tempesta decapita la roba.

Per un moment em toquen els dits de la fugida: mai no oblidí aquella picor ensucrada; ara fa fred quan repasse la història.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESTADO DE ANORMALIDAD




Prefiero los estados anormales de la cópula para legitimar los vacíos de la esperanza, —ese supuesto refugio irreductible— a transitar sobre los esfínteres del pájaro circuncidado.

A cada boca el sedante de la almohada y su pared inexpugnable.

¡Quien ha encontrado el mejor postor para su alma? (Ya exhausto, se torna legible la agonía, ese vello mordido por el aliento, con la lengua derrumbada en el aullido del diamante.)

Nada es normal cuando la demencia lanza sus alaridos. Las manos confabulan dentro de la grieta y la tormenta decapita la ropa.

Por un momento me tocan los dedos de la fuga: jamás olvidé aquella comezón azucarada; ahora hace frío cuando repaso la historia.

De “poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga

ESTAT HIPNÒTIC

Imagen FB de Pere Bessó






ESTAT HIPNÒTIC




Migren les vísceres amb els seus violents narcòtics. S’obri el badall davant dels antres: el conjur té el seu regne de simulacions com aquella esponja de les vesprades caigudes a mans salves. (En el plat consumat de la molsa, no hi ha més monedes ni caçadors furtius de contes de fades, ni més al·lucinacions a l’orfandat que ens propicia el verí.)

A estones el colp profund de la nit fa el seu amb gotetes d’aigua en l’ala de l’ocell.

Al remot, les baldes infranquejables i la floridura del paradís com un altre ostatge entre còdols.

—Al voltant de la nostra imatge, les ungles de l’abisme fumegen com un coàgul amerat de fuites.

(Sabem que la brasa al pit és un altre moll de fonògrafs i xàfecs. I fins i tot de violentes porcateres.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESTADO HIPNÓTICO




Migran las vísceras con sus violentos narcóticos. Se abre el bostezo frente a los antros: el conjuro tiene su reino de simulaciones como aquella esponja de las tardes caídas a mansalva. (En el plato consumado del musgo, no hay más monedas ni cazadores furtivos de cuentos de hadas, ni más alucinaciones a la orfandad que nos propicia el veneno.)


A ratos el golpe hondo de la noche hace lo suyo con gotitas de agua en el ala del pájaro.

En lo remoto, las aldabas infranqueables y el moho del paraíso como otro rehén entre guijarros.

—Alrededor de nuestra imagen, las uñas del abismo humean como un coágulo empapado de fugas.

(Sabemos que la brasa en el pecho, es otro muelle de fonógrafos y aguaceros. Y hasta de violentas pocilgas.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga

COS SENCER

Imagen FB de Pere Bessó





COS SENCER




De vegades ens perdem enmig de fetitxes i, fins i tot, de cadàvers embalsamats: de biaix apartem les palpebres del minotaure difús de la boira.

Sempre l’habitació està feta de ràfegues i itineraris: la febre té la urgència de les andanes. (Ens plou la follia com una brasa d’hivern.)

No és menys cert fer girar la llengua en el teu melic i ajuntar-hi, fent-me mal, tots els mesos.

En el teu ventre, la meua veu líquida és un riu de set viva, o un cavall que es crema, cec d’horitzons.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CUERPO ENTERO




A veces nos perdemos entre fetiches y, por si fuera poco, de cadáveres embalsamados: de soslayo apartamos los párpados del minotauro difuso de la bruma.

Siempre la habitación está hecha de ráfagas e itinerarios: la fiebre tiene la urgencia de los andenes. (Nos llueve la locura como una brasa de invierno.)

No es menos cierto hacer girar la lengua en tu ombligo y reunir ahí, doliéndome, todos los meses.

En tu vientre, mi voz líquida, es un río de sed viva, o un caballo que se quema, ciego de horizontes.


De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga