TINTA TRENCADA

Imagen FB de Pere Bessó

TINTA TRENCADA

Trencada la tinta del tràfec, no caben els embastes de sang en la pell d’aquest temps ensorrat, fes en la seua esperança. No serveixen els dics ofegats en l’alé, ni l’entranya estesa en la meua llengua, ni tan sols l’ala de vertigen dels remolins.Tampoc la llum quan ja totes les torxes estan apagades. Res no crema més que la foscor en les temples. (Clar que costa avall és molt més fàcil digerir les avaries que féu la set. En tot abisme agonitzen els absoluts: només el rierol de calç que purifica la boca de boirina de la intempèrie. Només la nuesa cansada del seu parrac.)

Ara al costat de les ribes dels canelobres, el tall de tile com un tambor d’ossos. Sé que en tot l’humà hi ha aquests incendis que després s’ensorren com el corc mòlt dels anys.

Davant de qualsevol pronòstic, l’ull obert i el dolor en els costats. La separació de les aigües, més enllà de les antípodes.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

TINTA ROTA

Rota la tinta del trajín, no caben los hilvanes de sangre en la piel de este tiempo desmoronado, hendido en su esperanza. No sirven los diques ahogados en el aliento, ni la entraña extendida en mi lengua, ni siquiera el ala de vértigo de los remolinos. Tampoco la luz cuando ya todas las antorchas están apagadas. Nada arde más que la oscuridad en las sienes. (Claro que cuestabajo es mucho más fácil digerir las averías que hizo la sed. En todo abismo agonizan los absolutos: sólo el arroyo de cal que purifica la boca de neblina de la intemperie. Sólo la desnudez cansada de su andrajo.)

Ahora junto a las orillas de los candelabros, el filo de tile como un tambor de huesos. Sé que en todo lo humano, hay esos incendios que luego se desmoronan tal la carcoma molida de los años.

Contra cualquier pronóstico, el ojo abierto y el dolor en los costados. La separación de las aguas, más allá de las antípodas.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

MASSA MÓN

Imagen FB de Pere Bessó

MASSA MÓN

És massa món per als meus dilapidats records: espigues com llances agonitzen en el meu pit, murs d’agulles de cap espurnegen en la meua gola. Damunt de les branques de l’arbre la resta dels ocells, tot just embalums cremats en el meu riure de galop precipitat. Una altra vegada em cal la llum o algun espill per veure si les paraules no són cap altre artifici de la nit. (Hui ets ací en la instantània dels meus ulls amb els estralls clavats de les ulleres i un rímmel amb indicis d’infantesa. Enmig del fullatge urbà s’obren camp els cossos acostumats a l’insomni.)

Res no sembla cert quan els trens travessen el pit i el dia i la nit s’ajunten en un cànter de distàncies. Res no és cert quan necessitem nom i domicili i la intempèrie ens mira amb gemecs de sang.

De vegades només escolte l’alfabet que repta amb tinta de pedra sobre la templa de la nit. Ho sé —dius des de l’insomni— mentre la boca suporta la destrucció del món.

En ple trànsit, mai no conclou la sal que tanca els ulls.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DEMASIADO MUNDO

Es demasiado mundo para mis dilapidados recuerdos: espigas como lanzas agonizan en mi pecho, muros de alfileres centellean en mi garganta. Sobre las ramas del árbol el resto de los pájaros, apenas bultos quemados en mi risa de galope precipitado. Otra vez me hace falta la luz o, algún espejo para ver si las palabras no son otro artificio de la noche. (Hoy estás aquí en la instantánea de mis ojos con los estragos clavados de las ojeras y un rímel con indicios de infancia. En medio del follaje urbano se abren campo los cuerpos acostumbrados al insomnio.)

Nada parece cierto cuando los trenes atraviesan el pecho y el día y la noche se juntan en un cántaro de distancias. Nada es cierto cuando carecemos de nombre y domicilio y la intemperie nos mira con gemidos de sangre.

A veces sólo escucho al alfabeto que repta con tinta de piedra sobre la sien de la noche. Lo sé —dices desde el insomnio— mientras la boca soporta la destrucción del mundo.

En pleno tránsito, nunca concluye la sal que cierra los ojos.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga