miércoles, 19 de octubre de 2022

ULL DE SOLITUD│ OJO DE SOLEDAD

Imagen FB de Pere Bessó

ULL DE SOLITUD

 

Ja enfosqueix una altra vegada i el silenci m’acull

entre la seua pell arrencada al temps.

Aquest tuguri de pa és una tortura, brama l’òxid

en l’espill, cap companyia fora de la paüra.

—Mai no ixí dels ulls trencats de la soledat. Mai del lliure albir

desitjat a la meua gola. Així resta escrit a la pluja transcorreguda.

(Fou només mirar mullant-se els meus braços.

Fou només veu llunyana la paraula inacabada a la finestra.)

—Ho sé, —em diu el coneixement dels meus ulls—,

enmig de tantes vigílies, tancada l’ombra percaçada.

La cantera d’ebrietat es torna nínxol del somni invalidat.

De la mirada al pati, quequegen els carrerons de boira, el quinquè

precari enmig de la pols, els excrements cridaners i badats

d’aquesta nodrida sal de l’«esplendor perdut.»

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

OJO DE SOLEDAD

 

 

Ya anochece otra vez y el silencio me acoge entre su piel arrancada

al tiempo. Este tugurio de pan es una tortura, brama el óxido

en el espejo, ninguna compañía fuera del pavor.

—Nunca salí de los ojos rotos de la soledad. Nunca del albedrío

deseado en mi garganta. Así está escrito en la lluvia transcurrida.

(Fue solo mirar mojándose mis brazos. Fue solo voz lejana la palabra

inacabada en la ventana.)

—Lo sé, —me dice el conocimiento de mis ojos—,

en medio de tantas vigilias, cerrada la sombra perseguida.

La cantera de ebriedad se torna nicho del sueño invalidado.

De la mirada al patio, tartamudean los callejones de bruma, el quinqué

precario en medio del polvo, los excrementos chillantes y agrietados

de esta nutrida sal del «esplendor perdido.»

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga


 

HORA DE DUBTES│ HORA DE DUDAS

Obra pictórica de Joan Mitchell

HORA DE DUBTES

 

 

Sols l’ara i el demà desconegut, el cos balbucient

Al seu embull, no el miracle amb el seu manat recado sobtat.

Buit el pit que anomena en l’ombra, incerta la llum que ha sigut

i serà, vana la navalla que reposa sobre el soroll de la respiració,

el segon de l’instant que amb prou feines tititla en l’oblit de la parula.

És hora de dialogar amb allò desvalgut, amb la terra al límit de la pedra.

És hora del dubte i els seus instruments, fosques boques

en la porta del sucre, vagos dorments a l’aguait.

Que fluesca, ara, tota la foscor possible, filla del dubte, escanya’m

en l’espai del penya-segat, en la gentil ignorància de les voltes.

M’envaeix el xiprer i el seu llarg firmament.

Dubte d’aquest món d’exterminis i cecs armisticis.

Dubte del discurs i la seua sintaxi de saliva, del dia en què no llostregen

begònies, de les conversacions a l’oïda dels estadistes de torn,

de l’aspre que s’esdevé la resignació en el desvetlament de viure,

de l’aigua ni tan sols imaginada als ulls.

(No sé si podrem viure només de paraules boniques,

de paraules no desèrtiques, d’ Isidore Ducasse o Dylan Thomas;

de la brisa instintiva del suc, dels molts calendaris

de escapularis, de la tanca publicitària de l’horitzó

amb l’home nou. En l’hora del foc, l’espill líquid,

abstret sobre tot l’humà. Dels gèrmens agres de la son.

Creixen els clowns com a mosques en el divertiment del món.)

A qui crec, —diga’m— en aquest foc de cansats naufragis?

A qui? A qui crec, si la llum resta desatesa,

si la pressa és cova i fondalada? Ombra residual del temps.

És estranya la migdiada del rovell i les seues mans recaptaires.

—Vostè, quan fuig, sap d’aquests acords que titil•len en la geometria

de les illades, en el contracel de la gravetat de l’esperma.

Ací, el dubte i la seua disbauxa, el comerç, les vendes d’armes

i els prostíbuls. Vostè que suplantà la nostra història de joventut.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

HORA DE DUDAS

 

 

Solo el ahora y el mañana desconocido, el cuerpo balbuciente

en su maraña, no el milagro con su recado súbito.

Vacío el pecho que nombra en la sombra, incierta la luz que ha sido

y será, vana la navaja que reposa sobre el ruido de la respiración,

el segundo del instante que apenas titila en el olvido de la palabra.

Es hora de dialogar con lo desvalido, con la tierra al límite de la piedra.

Es hora de la duda y sus instrumentos, oscuras bocas

en la puerta del azúcar, vagos durmientes al acecho.

Que fluya, ahora, toda la oscuridad posible, hija de la duda, ahógame

en el espacio del despeñadero, en la gentil ignorancia de las bóvedas.

Me invade el ciprés y su largo firmamento.

Dudo de este mundo de exterminios y ciegos armisticios.

Dudo del discurso y su sintaxis de saliva, del día en que no amanecen

begonias, de las conversaciones al oído de los estadistas de turno,

de lo áspero que resulta la resignación en el desvelo de vivir,

del agua ni siquiera imaginada en los ojos.

(No sé si podamos vivir solo de palabras bonitas,

de palabras no desérticas, de Isidore Ducasse o Dylan Thomas;

de la brisa instintiva del zumo, de los muchos calendarios

de escapularios, de la valla publicitaria del horizonte

con el nuevo hombre. En la hora del fuego, el espejo líquido,

absorto sobre todo lo humano. De los gérmenes agrios del sueño.

Crecen los clowns como moscas en el divertimiento del mundo.)

¿A quién le creo, —dígame— en este fuego de cansados naufragios?

¿A quién? ¿A quién le creo, si la luz está desasida,

si la premura es cueva y hondonada? Sombra residual del tiempo.

Es extraña la siesta de la herrumbre y sus manos hacendosas.

—Usted, cuando huye, sabe de estos acordes que titilan en la geometría

de los ijares, en el contracielo de la gravedad de la esperma.

Ahí, la duda y su desenfreno, el comercio, las ventas de armas

y los prostíbulos. Usted que suplantó nuestra historia de juventud.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

© André Cruchaga


 

Obra pictórica de Joan Mitchell


DESPRÉS DE LES DEPREDACIONS

 

 

Si pudiera atravesar la espuma,

libre de la cotidianidad,

contarte a solas un sueño verdadero.

MAYLÉN RODRÍGUEZ MONDEJA

 

 

He disposat caminar sobre les estàtues, tirar el llençol damunt dels ossos d’aquest mapamundi de boira, caminar senzillament sense pronunciar paraules, foc o boira en les mans de l’horitzó, eclipsis lunars sobre la memòria: sovint la diàspora es torna possessa de les meues vísceres, m’inunden malsons de sal, un darrere d’un altre, l’ombra en desús, els himnes de cendra allargats, el llim a reganyaments en la saliva. No falten els estrèpits en la cortina de soledat on habita l’infern, no falta el moble devenjat de les teranyines, el tràngol de la camisa de la por, els titulars de boirina com un cíclope. Les setmanes es deturen sense veu al mercat de les puces; jo, miop en trencar l’alba vora de les albergínies, jo miop creme barrilets, furte la memòria de les finestres, enfile cornises d’aigua. Sempre estic així. Llepe les llambordes del cataclisme, els timbals tèrbols del meu pit; no obstant això, desempolsegue un diccionari de llampecs, el fum lleument despentinat al voltant de les meues costelles. Isc al carrer a tirar tot el desús dels meus dies: ara dorm tranquil després de tantes depredacions. Mai, però, no és fàcil «un sanglot o l’oblit de mi mateix.»

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

DESPUÉS DE LAS DEPREDACIONES

 

 

Si pudiera atravesar la espuma,

libre de la cotidianidad,

contarte a solas un sueño verdadero.

MAYLÉN RODRÍGUEZ MONDEJA

 

 

He dispuesto caminar sobre las estatuas, tirar la sábana encima de los huesos de este mapamundi de niebla, caminar simplemente sin pronunciar palabras, fuego o niebla en las manos del horizonte, eclipses lunares sobre la memoria: a menudo la diáspora se vuelve posesa de mis vísceras, me inundan pesadillas de sal, una tras otra, la sombra en desuso, los himnos de ceniza alargados, el limo a regañadientes en la saliva. No faltan los estrépitos en la cortina de soledad donde habita el infierno, no falta el mueble desvencijado de las telarañas, el trance de la camisa del miedo, los titulares de neblina como un cíclope. Las semanas se detienen sin voz en el mercado de pulgas; yo, miope al amanecer junto a las berenjenas, yo miope quemo barriletes, hurto la memoria de las ventanas, enhebro cornisas de agua. Siempre estoy así. lamo los adoquines del cataclismo, los timbales turbios de mi pecho; no obstante, desempolvo un diccionario de relámpagos, el humo levemente despeinado alrededor de mis costillas. Salgo a la calle a tirar todo el desuso de mis días: ahora duermo tranquilo después de tantas depredaciones. Pero nunca es fácil «un sollozo o el olvido de mí mismo.»

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

© André Cruchaga