Imagen FB de Pere Bessó
I TANMATEIX
And yet one arrives somehow…
William Carlos Williams
Malgrat el còdol de peix dels udols en els peus, un arriba al foc sense que el
fangar ature la marxa. La nit en creu de les meues ulleres i aquella violenta
eucaristia dels cossos enfonsa les seues àncores en el tòrax. A més de la
còpula, els espills i la fogonada del diluvi i les olors eqüestres dels porus i
el vent esponjat del meu alé. (En els
espasmes del país i les seues cataractes, els rituals prehistòrics del poder,
potser també, el murmuri impenitent de les dents.)
Algun gos llepa feliçment la mandolina de les seues costelles. Al final un camí
a través de la riba dels lladrucs o la saliva. Darrere resta la nit i la gota
de temps que es precipita en l’espill. En la teua boca, deseixida la fam i
esclarit el camí. (Assestat el dubte,
perd il·luminació el coixí: és definitiva la teua brevetat; etern, el paradís
de la mort.)
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
Y
SIN EMBARGO
And yet one arrives somehow…
William Carlos Williams
Pese al guijarro de pez de los alaridos en los pies, uno llega al fuego sin que
la ciénaga detenga la marcha. La noche en cruz de mis ojeras y aquella violenta
eucaristía de los cuerpos, hunde sus anclas en el tórax. Encima de la cópula,
los espejos y el fogonazo del diluvio y los olores ecuestres de los poros y el
viento ahuecado de mi aliento. (En los
espasmos del país y sus cataratas, los rituales prehistóricos del poder, acaso
también, el murmullo impenitente de los dientes.)
Algún perro lame felizmente la mandolina de sus costillas. Al final uno camino
a través de la orilla de los ladridos o la saliva. Atrás queda la noche y la
gota de tiempo que se precipita en el espejo. En tu boca, desasida el hambre y
esclarecido el camino. (Asestada la duda,
pierde iluminación la almohada: es definitiva tu brevedad; eterno, el paraíso
de la muerte.)
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga
