lunes, 21 de octubre de 2019

LLEVAT D’AQUELLA VENTANA

Imagen FB de Pere Bessó





LLEVAT D’AQUELLA VENTANA




Llevat d'aquella finestra de l’alteritat, res i ningú no torna a sentir el xiuxiueig que dicten les ombres líquides que deixa el cerç damunt del pètal o la fulla. Tanmateix, en aquestes branques del pols un instant és un continent en la memòria, potser un amanyac que es gronxa davant dels meus ulls. (També, però, en el fons, hi ha un pit tatuat, pels braços insepults de la ranera del primer cos nu entre les meues mans.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






SALVO AQUELLA VENTANA




Salvo aquella ventana de la otredad, nada y nadie vuelve a escuchar el susurro que dictan las sombras líquidas que deja el cierzo sobre el pétalo o la hoja. Sin embargo, en estas ramas del pulso un instante es un continente en la memoria, quizás un arrullo que se columpia frente a mis ojos. (Pero, también en el fondo, hay un pecho tatuado, por los brazos insepultos del estertor del primer cuerpo desnudo entre mis manos.)
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

UNA FERIDA DE PEDRA S’EMPINA

Imagen FB de Pere Bessó





UNA FERIDA DE PEDRA S’EMPINA




Una ferida de pedra s’empina sobre el jute disseminat del pit: al rostre, les creus i altars d’un tren sense ninetes, d’un vent buit que traspassa la distància de les flassades. Em fa mal aquella cicatriu sense palpebres i aquest transcórrer d’un salm interminable i d’una roba sense assecar-se en el vímet atrofiat del viscut. Al pit reclinat del cabal, la veu que ressent l’erm, la butaca tel·lúrica del foc a l’espera del palpable. I, és clar, res no és en acabant. Res quan un turó d’ales ha perdut la seua avidesa. I la sal en cercles cova peixos d’àpexs foscos.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





UNA HERIDA DE PIEDRA SE EMPINA




Una herida de piedra se empina sobre el yute diseminado del pecho: en el rostro, las cruces y altares de un tren sin pupilas, de un viento hueco que traspasa la distancia de las cobijas. Me duele aquella cicatriz sin párpados y ese transcurrir de un salmo interminable y de una ropa sin secarse en el mimbre atrofiado de lo vívido. En el pecho reclinado del caudal, la voz que resiente el páramo, el sillón telúrico del fuego a la espera de lo palpable. Y claro, nada es después. Nada cuando una colina de alas ha perdido su avidez. Y la sal en círculos incuba peces de oscuros ápices.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga