martes, 29 de enero de 2019

DENSITAT

Imagen FB de Pere Bessó





DENSITAT




En la mateixa densitat de les ombres som un: ens cremen els batecs que crivellem, el mugit de les deshores, els transeünts que traspuen damunt de la intempèrie del fullatge. Des de dins es perceben carrers de fred i grinyols de la fusta que parla amb l’aire. Tot i això, ajuntem els bocinets de tendresa i els donem sentit als ulls, al frec dels cossos habitats per la foguera. (Potser ens abastarà el temps per tal d’escriure damunt del coixí tots els camins del subsòl.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DENSIDAD




En la misma densidad de las sombras somos uno: nos queman las pulsaciones que acribillamos, el mugido de las deshoras, los transeúntes que exudan sobre la intemperie del follaje. Desde adentro se perciben calles de frío y chirridos de la madera que habla con el aire. Aun así, juntamos los pedacitos de ternura y le damos sentido a los ojos, al roce de los cuerpos habitados por la hoguera. (Tal vez nos alcance el tiempo para escribir sobre la almohada, todos los caminos del subsuelo.)

Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

FLAMA DEL DESIG

Imagen FB de Pere Bessó





FLAMA DEL DESIG




Em somorgolle en el teu tòrax amb l’instint demencial de qui busca un destí. I ací, de bocadents, esgrimesc les aigües bessones de la resurrecció: gairebé de genolls la suor de l’onatge, el turó de ventades en la boca. (Potser, hi haurà misteri quan entre les mans desapareixeran els laberints i l’espera.) En l’arcà inesgotable, els cossos obrint-se cap l’alt del desfogament.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LLAMA DEL DESEO




Me sumerjo en tu tórax con el instinto demencial de quien busca un destino. Y ahí, de bruces, esgrimo las aguas gemelas de la resurrección: casi de rodillas el sudor del oleaje, la colina de ventarrones en la boca. (Quizás, haya misterio cuando entre las manos desaparecen los laberintos y la espera.) En el arcano inagotable, los cuerpos abriéndose hacia lo alto del desfogue.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

COS IMPÀVID

Imagen FB de Pere Bessó





COS IMPÀVID




Restes ancorada davant dels fluids ignis del desglaç. Potser perquè aquesta captivitat és l’altra versió de l’Au Fènix, l’apetit que es fa etern en el melic, o la llum que canta inefable en la foguera. —En l’eclipsi del port maduren les guspires, magnànim enderroc de tot el vivent. (Finalment, em quede només amb la teua hermètica agonia, i vetle la nuesa de set de la ferida.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CUERPO IMPÁVIDO




Te quedas anclada frente a los fluidos ígneos del deshielo. Acaso porque este cautiverio es la otra versión del Ave Fénix, el apetito que se hace eterno en el ombligo, o la luz que canta inefable en la hoguera. —En el eclipse del puerto maduran las centellas, magnánimo escombro de todo lo viviente. (Al final, me quedo solamente, con tu hermética agonía, y velo la desnudez de sed de la herida.)
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

BRASA DEL SUPLICI

Imagen FB de Pere Bessó





BRASA DEL SUPLICI




En el camí ens cremem baldats d’esperes. Convulsionen en l’alé els resquills del suplici i aquests colps intangibles que propicia el dubte: fet nus el camí, ens tornem, per desgràcia, éssers anònims soterrant els insomnis perennes del cos. (En algun temps, el desvetlament deixarà de ser colp per a ser només fosforescència, o ala que isca de l’inhòspit.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




BRASA DEL SUPLICIO




En el camino nos quemamos tullidos de esperas. Convulsionan en el aliento las esquirlas del suplicio y esos golpes intangibles que propicia la duda: hecho nudo el camino, nos tornamos, por desgracia, en seres anónimos soterrando los insomnios perennes del cuerpo. (En algún tiempo, el desvelo dejará de ser golpe para ser sólo fosforescencia, o ala que salga de lo inhóspito.)
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga