lunes, 4 de febrero de 2019

PORTA TANCADA

Imagen FB de Pere Bessó





PORTA TANCADA 




Desde la ventanilla del tren se alcanza a ver la vieja
casona donde la hiedra es un fino trazo sobre los
altos muros.
Alberto Szpunberg





Després de tot, canvien les setmanes: ens toca remolcar la boira, o suturar el present amb esparadraps de resignació. En el ganivet desamolat de la quietud, desdoblem la sal que encara resta del sanglot. Com flassades ragudes, hem acumulat prou cendra per tal d’albergar infàncies finides. Toca clausurar els mesos i tancar les portes. L’ahir era només un visitant de precàries aigües i escapularis furtius.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PUERTA CERRADA 




Desde la ventanilla del tren se alcanza a ver la vieja
casona donde la hiedra es un fino trazo sobre los
altos muros.
Alberto Szpunberg





Después de todo, cambian las semanas: nos toca remolcar la niebla, o suturar el presente con esparadrapos de resignación. En el cuchillo desafilado de la quietud, desdoblamos la sal que aún queda del sollozo. Como cobijas raídas, hemos acumulado suficiente ceniza para albergar infancias fenecidas. Toca clausurar los meses y cerrar las puertas. El ayer era sólo un visitante de precarias aguas y furtivos escapularios.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchagha

EIXAM

Imagen FB de Pere Bessó





EIXAM 




Al crit del vent se’ns trenca el canelobre de les paraules i no hi ha ungüents per a assolir la beatitud somiada. Al remolí de la pell, les peüngles de l’udol com un abillament de malsons, com aquestes acrobàcies que degollen l’infinit. Ve, després, el desencontre i la ullera de deliris com un embut. (La combustió acostuma a tindre escabrosos delits i fins i tot paisatges on s’ofeguen les esponges de la tempesta.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ENJAMBRE 




En el grito del viento se nos quiebra el candelabro de las palabras y no hay ungüentos para alcanzar la beatitud soñada. En el remolino de la piel, las pezuñas del aullido como un atavío de pesadillas, como esas acrobacias que degüellan el infinito. Viene, después, el desencuentro y la ojera de delirios como un embudo. (La combustión suele tener escabrosos deleites y hasta paisajes donde se ahogan las esponjas de la tormenta.)
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

TORRENT

Imagen FB de Pere Bessó





TORRENT 




Cuánta fue su grandeza y es su estrago.
Rodrigo Caro





Arriba l’hora del desglaç, o del sobtat quequeig de la pols petrificada al llit. És cert que hi ha una lletania d’aigües seques damunt del granit i que en la boca s’erigeixen canelobres: als costats ens queden els resquills de la tristesa i el pàl·lid ofici de la vigília. Potser les veus, un dia, trobaran l’accés a la llum d’antany, a la llum només, sense caretes. Torne als meus carrers crescut de respiració lliure: allà una finestra com l’alfabet que es refà en l’assossegat pols de l’horitzó.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TORRENTE 




Cuánta fue su grandeza y es su estrago.
Rodrigo Caro





Llega la hora del deshielo, o del repentino tartamudeo del polvo petrificado en la cama. Cierto que hay una letanía de aguas secas sobre el granito y que en la boca se erigen candelabros: en los costados nos quedan las esquirlas de la tristeza y el pálido oficio de la vigilia. Tal vez las voces, un día, encuentren el acceso a la luz de antaño, a la luz solamente, sin antifaces. Vuelvo a mis calles crecido de respiración libre: allá una ventana como el alfabeto que se rehace en el sosegado pulso del horizonte.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

DE VEGADES

Imagen FB de Pere Bessó





DE VEGADES 




De vegades caminem entre llums i carrers vells, entre mocadors, crits i calfreds. Fugim de certs racons sense que desaparega el desànim. De vegades volem soterrar-ho tot per a tornar a començar, però portem ferides i sabors de tristesa. (I sabem que no hi ha cap altre dia per a rescatar les ruïnes, ni cap altre buirac de fletxes furtives.) De vegades l’ardor és a la sal dels ulls i a les trenes del dubte i al granit orb de les voltes. Ja ningú no escolta la gebrada de silenci del pit. De sobte, tot calla. 
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




A VECES 




A veces caminamos entre luces y calles viejas, entre pañuelos, gritos y escalofríos. Huimos de ciertos rincones sin que desaparezca el desaliento. A veces queremos enterrarlo todo para volver a comenzar, pero llevamos heridas y sabores de tristeza. (Y sabemos que no hay otro día para rescatar las ruinas, ni otro carcaj de furtivas flechas.) A veces el ardor está en la sal de los ojos y en las trenzas de la duda y en el granito ciego de las bóvedas. Ya nadie escucha la escarcha de silencio del pecho. Calla todo, repentinamente. 
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga