martes, 2 de marzo de 2021

AROMA DE L’ALBA│ AROMA DEL ALBA

 

Imagen Pinterest




AROMA DE L’ALBA

 

 

Ella encara serva l’aroma de l’alba i el somni d’un licor de pètals fermentats en la sequoia nua de les pupil•les. En la tebior del paisatge defallit, redescobresc el riu de la seua ombra i aquest món de sucre lluminós dels vells calius dels jardins. En realitat, mai no se n’anà dels meus ulls ni dels acords de piano dels porus. Ella martelleja el meu pit, fins que la sang, es torna ala de mil somnis i el pensament, un promptuari d’ocells.

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

AROMA DEL ALBA

 

 

Ella aún conserva el aroma del alba y el sueño de un licor de pétalos fermentados en la secoya desnuda de las pupilas. En la tibieza del paisaje desfallecido, redescubro el rio de su sombra y ese mundo de azúcar luminoso de los viejos rescoldos de los jardines. En realidad, jamás se fue de mis ojos y de los acordes de piano de los poros. Ella martilla mi pecho, hasta que la sangre, se vuelve ala de mil sueños y el pensamiento, un prontuario de pájaros.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


LLENGUATGE│ LENGUAJE

 

Imagen Pinterest




LLENGUATGE

 

 

Als graus tòrrids de la nit colpeja les golfes la mosca

impertinent del malefici del temps. (Esguiten els rails del so.)

Després d’escoltar la negació dels cantons, l’olfacte és l’únic

camí que entreveu els sediments.

Ja és molta la ficció i la teoria, m’estime més el llibre de l’excusat

amb les seues frases contundents: potser en el missatge de les postals

s’han de dibuixar ocells i peixos i cérvols i genets.

En l’esplendor de la meua destrucció fan falta urinaris i rajoles

on retrunyen les ombres:

en la meua maldestra boca només han romàs

ossos,

amargor

i un putim-putam

de fulles,

colps d’ala

i efluvis.

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

LENGUAJE

 

 

En los grados tórridos de la noche, golpea el desván, la mosca

impertinente del maleficio del tiempo. (Salpican los rieles del sonido.)

Después de escuchar la negación de las esquinas, el olfato es el único

camino que atisba los sedimentos.

Ya es mucha la ficción y la teoría, prefiero el libro del retrete

con sus frases contundentes: quizá en el mensaje de las postales

deben dibujarse pájaros y peces y ciervos y jinetes.

En el esplendor de mi destrucción hacen falta urinarios y baldosas

donde retumben las sombras:

en mi torpe boca solo han quedado

huesos,

amargor

y un puterío,

de hojas,

aletazos

y efluvios.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga