viernes, 21 de diciembre de 2018

MITOLOGIA

Imagen FB de Pere Bessó





MITOLOGIA




Ignore si era orfandat buscar el teu cos diàfan: ací per W. Roseburn avenue, el fred compartit. Damunt de la sang de tardor els canelobres grisos dels arbres i el desig allargat amb els seus dits de guspira. Era abisme aquell ventet en el cos? Per cert, damunt d’aquestes armadures d’asfalt, la tortura del basalt gemegant del teu sexe. Després hem buscat una eixida a aquest foc: en la consciència, només les velles bigues de la mitologia trasbalsada.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





MITOLOGÍA




Ignoro si era orfandad buscar tu cuerpo diáfano: ahí por W. Roseburn avenue, el frío compartido. Sobre la sangre de otoño los candelabros grises de los árboles y el deseo alargado con sus dedos de centella. ¿Era abismo aquel vientecillo en el cuerpo? Por cierto, sobre estas armaduras de asfalto, la tortura del basalto gimiente de tu sexo. Después hemos buscado una salida mística a este fuego: en la conciencia, sólo los viejas vigas de la mitología trasegada.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

WHITMORE AVENUE

Imagen FB de Pere Bessó





WHITMORE AVENUE




Plovia com mor la música en els ossos: un blues remot grinyolava al lluny en el desvetllament rovellat de les temples. Ningú més no veia, supose, la foscor cremada del miratge, els promontoris de formigues en el paisatge i les pors a desenterrar els tiliches del subsòl. Així es mantingué èbria i ferida l’engonal, expectant en l’irreal de la nuesa. (Després de tant degoteig, és clar, el silenci de reüll tancà els ulls mentre s’entumien a perpetuïtat els gemecs. En l’espill de semen damunt de la tardor, la taca de sal com un film negre.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




WHITMORE AVENUE




Llovía como muere la música en los huesos: un blues lejano rechinaba a los lejos en el desvelo oxidado de las sienes. Nadie más veía, supongo, la oscuridad quemada del espejismo, los promontorios de hormigas en el paisaje y los miedos a desenterrar los tiliches del subsuelo. Así se mantuvo ebrias y heridas la ingle, expectante en lo irreal de la desnudez. (Después de tanto gotear, claro, el silencio de soslayo cerró los ojos mientras se entumecían a perpetuidad los gemidos. En el espejo de semen sobre el otoño, la mancha de sal como un filme negro.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

PRECIPITACIÓ

Imagen FB de Pere Bessó





PRECIPITACIÓ




Ofeguen la respiració aquestes aigües de la pulsió quan entre al suburbi cardinal de les illades. Repte a les fosques damunt de l’ombra de la gespa: ací s’estimba la sang i esculpeix el rellotge les seues hores d’argent viu. S’afona el cel en l’estany del sexe i clava el somni les seues esferes de viatger. Trencat el pit, el braser de l’altar és boca profanada, voraç i descomunal el desvari. També és cruel aquest joc quan s’esdevé la desolació i la tristesa. (En tot hi ha una memòria tardívola als ulls, fossa la rosa retallada de la pressa. Després, la falda sense trens i el cadàver groc de les flassades. De vegades només l’oblit i el seu obstinat part. O alguna turbulència en l’estiatge de l’entrecella.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






PRECIPITACIÓN




Ahogan la respiración estas aguas de la pulsión cuando entro al suburbio cardinal de los ijares. Repto a oscuras sobre la sombra del césped: ahí se despeña la sangre y esculpe el reloj sus horas de azogue. Se hunde el cielo en el lago del sexo y clava el sueño sus esferas de viajero. Roto el pecho, el brasero del altar es boca profanada, voraz y descomunal el desvarío. También es cruel este juego cuando deviene la desolación y la tristeza. (En todo hay una memoria tardía en los ojos, fosa la rosa cercenada del apremio. Después, el regazo sin trenes y el cadáver amarillo de las cobijas. A veces sólo el olvido y su obstinado parto. O alguna turbulencia en el estiaje del entrecejo.)
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga