jueves, 29 de agosto de 2019

UN OCELL ABDICA EN LA BRANCA

Imagen FB de Pere Bessó





UN OCELL ABDICA EN LA BRANCA




Un ocell abdica en la branca de fum del més enllà amb la cremadura damunt de les seues ales (a l’ull de la seua innocència la llengua del vent el fa sagnar fins al punt d’ensopegar amb la bellesa de pedra de l’engonal.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





UN PÁJARO ABDICA EN LA RAMA




Un pájaro abdica en la rama de humo del más allá con la quemadura a cuestas de sus alas (en el ojo de su inocencia la lengua del viento lo hace sangrar al punto de tropezar con la belleza de piedra de las ingles.)
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

LA BRISA FREDA DEL VENT

Imagen FB de Pere Bessó





LA BRISA FREDA DEL VENT




La brisa freda del vent mossega els albellons i la finestra
que desfà l’òxid de l’alé sent el vil·là inabastable
en la mobilitat de la son: a vegades és violent el baf trencat
en l’olfacte un riu de mutilacions com un llarg epígraf
(Un desitja mossegar les atrocitats o simplement buscar
el sentit als somnis en un món d’imatges ineludibles)

Un cavall de pedra ofega la meua gola
Un cercle d’ocells sense ales orina en la meua llengua groga
A la vora dels grans litorals del plany la gota de foc
del teu entrecuix aquest cresol que em crema les mans
l’argila dels crits les mossegades de gat com petits
crims a l’hora en què creix l’ansietat de la meua barba
Sempre em toca parlar amb la cendra erta dels fèretres
Sempre sempre el cadàver de la poma a l’altura
de la meua vaga esperança.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LA BRISA FRÍA DEL VIENTO




La brisa fría del viento muerde los calcañales y la ventana
que deshace el óxido del aliento oigo al vilano inasible
en la movilidad del sueño: a veces es violento el ijillo quebrado
en el olfato un río de mutilaciones como un largo epígrafe
(Uno desea morder las atrocidades o simplemente buscarle
el sentido a los sueños en un mundo de imágenes ineludibles)

Un caballo de piedra asfixia mi garganta
Un círculo de pájaros sin alas orina en mi lengua amarilla
A la orilla de los grandes litorales del llanto la gota de fuego
de tus entrepiernas ese candil que quema mis manos
la arcilla de los gritos los mordiscos de gato como pequeños
crímenes a la hora en que crece la ansiedad de mi barba
Siempre me toca platicar con la ceniza yerta de los féretros
Siempre siempre el cadáver de la manzana a la altura
de mi vaga esperanza.
.
De "Metáfora del desequilibrio", 2019
©André Cruchaga