martes, 14 de abril de 2020

ULL DE L’ESPASME

Imagen FB de Pere Bessó






ULL DE L’ESPASME




Polsa la sang fins a colpir-nos amb la seua llengua efervescent
en els quatre costats difuminats del cos.
Cap al retruny de la impaciència, els ulls de l’espasme,
inclinats a la claredat del tòrax.
Davant del rodament de cap, la sospita d’aquell magnetisme irresistible.
Ací, un mos de fosforescència mossegant els dominis
de la illada de banda a banda, fins al profús de la poma.
Sé de la nit espellegada en la boca de l’hivern:
peixos cecs en un laberint de canelobres,
llànties resant el seu misteri. Trens d’un crescut manicomi.
(Sé de la urgència que ens acaricia, com el país que tenim:
les seues pors, la seua fornida pobresa, la seua morbositat còmplice i feixuga.)

Correm al·lucinats pel sigil.
Damunt de les teues cuixes, malgrat la deshora, vull vessar el meu darrer bes.
Damunt del teu pit, les certeses del temps que em resta.
He pensat en l’oblit i en els seus acords ininterromputs.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OJO DEL ESPASMO




Pulsa la sangre hasta golpearnos con su lengua efervescente
en los cuatro costados difuminados del cuerpo.
Hacia el retumbo de la impaciencia, los ojos del espasmo,
inclinados a la claridad del tórax.
Ante el vahído, la sospecha de aquel magnetismo irresistible.
Ahí, un bocado de fosforescencia mordiendo los dominios
del ijar de extremo a extremo, hasta lo profuso de la manzana.
Sé de la noche desollada en la boca del invierno:
peces ciegos en un laberinto de candelabros,
lámparas rezando su misterio. Trenes de un crecido manicomio.
(Sé de la urgencia que nos acaricia, como el país que tenemos:
sus miedos, su fornida pobreza, su morbosidad cómplice y torpe.)

Corremos alucinados por el sigilo.
Sobre tus muslos, pese a la deshora, quiero verter mi último beso.
Sobre tu pecho, las certezas del tiempo que me queda.
He pensado en el olvido y en sus acordes ininterrumpidos.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga