domingo, 31 de enero de 2021

VERSIÓ DEL FOC│ VERSIÓN DEL FUEGO

 

Imagen Pinterest




VERSIÓ DEL FOC

 

 

Sagne de peus i mans, però aprenguí a caminar enmig

de la desbandada. Deixí les crosses clavades al cel,

mentre les agulles de cap mirotejaven en la nit.

(En cada soterrani cremaven cossos fratricides, la complicada simetria

dels murs i l’estrany camí dels que parlen de l’amor.)

Des de llavors he volgut esborrar els precipicis líquids

de la perversió i salvar-me de l’insomni de l’avenir d’escalpels,

dels panys: no és fàcil, clar, pensar en tots els detalls,

sense transitar el pont del passat de les argolles de la fam,

sense veure el cavall de la tenebra al llindar dels amargs tramvies

soscavats als ulls. No és fàcil una intempèrie sense codi postal.

Obert el cofre i les seues incandescències, amb seguretat puc veure la destral

a l’aguait i la seua gola intoxicada de congestes.

Ja no hi ha màgia sinó espant en aquesta torxa que vacil•la entre ales

i ossos, entre gestos frenètics una flassada d’agulles de cap.

Arribat a un punt els vaixells es difuminen dins de boques grises.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

 

VERSIÓN DEL FUEGO

 

 

Sangro de pies y manos, pero aprendí a caminar en medio

de la desbandada. Dejé las muletas clavadas en el cielo,

mientras los alfileres espejeaban en la noche.

(En cada sótano ardían cuerpos fratricidas, la complicada simetría

de los muros y el extraño camino de los que platican del amor.)

Desde entonces he querido borrar los precipicios líquidos

de la perversión y salvarme del insomnio del porvenir de escalpelos,

de las cerraduras: no es fácil, claro, pensar en todos los pormenores,

sin transitar el puente del pasado de las argollas del hambre,

sin ver el caballo de la tiniebla en el umbral de los amargos tranvías

cavados en los ojos. No es fácil una intemperie sin código postal.

Abierto el cofre y sus incandescencias, de seguro puedo ver el hacha

al acecho y su garganta intoxicada de ventisqueros.

Ya no hay magia sino espanto en esta antorcha que vacila entre alas

y huesos, entre gestos frenéticos y una cobija de alfileres.

Llegado a un punto los barcos se difuminan dentro de bocas grises.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga