jueves, 1 de agosto de 2019

A TALL DE L’OFEC

Imagen FB de Pere Bessó






A TALL DE L’OFEC




A través de la finestra del ponent es deixa veure l’ocell que viatja
a l’infinit fins a perdre’s en la brisa que fendeix els ulls
els meus germans descalços i jo a vegades empenyent l’ovella fosca
d’ombres del temps colorant de groc la pedra
del camí amb el llampec pregon de les engrunes: ací el vaixell
o el cavall de malsons el país que per inhumà
mai no fou el nostre mai ple des del cerç mai casa assossegada
La mare treballant amb la seua màquina Singer i les seues setmanes de teles
i cansaments i la seua entranya empunyada fins a rebregar amb afany
l’altra cara dels seus pensaments
El pare complint la seua condemna a la Penitenciaria de Santa Ana,
o a la Central de San Salvador arrossegant malnoms i abismes
En acabant pensar en la infància que mai no pintí de tornada a casa
El que més em dol és haver estat indefens en un país
on és perenne el caos i la infància una tragèdia
Així ho diu la història que obri les seues dents de luctuós aniversari
i l’ull de pedra de la nit que respira en el bucle d’un drama.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AL FILO DEL AHOGO




A través de la ventana del poniente se deja ver al pájaro que viaja
al sinfín hasta perderse en la brisa que hiende los ojos
yo y mis hermanos descalzos a veces empujando la oveja oscura
de sombras del tiempo coloreando de amarillo la piedra
del camino con el relámpago hondo de las migajas: ahí el barco
o el caballo de pesadillas el país que por inhumano
nunca fue nuestro nunca pleno desde el cierzo nunca casa sosegada
Mamá trabajando con su máquina Singer y sus semanas de telas
y cansancios y su entraña empuñada hasta estrujar con ahínco
la otra cara de sus pensamientos
Papá cumpliendo su condena en la Penitenciaría de Santa Ana,
o en la Central de San Salvador arrastrando motes y abismos
Luego pensar en la infancia que nunca pinté de regreso a casa
Lo que más me duele es haber sido indefenso en un país
donde es perenne el caos y la infancia una tragedia
Así lo dice la historia que abre sus dientes de luctuoso aniversario
y el ojo de piedra de la noche que respira en el bucle de un drama.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

TESTIMONI SENSE OBJECCIÓ

Imagen FB de Pere Bessó





TESTIMONI SENSE OBJECCIÓ




Aquell afany d’aigua fregava les escletxes dels meus peus descalços
Era llavors immens el món que m’oferien els espills
Els meus ulls absorbien tota una vida: la vida fonda que murmurava
en el meu copiós tòrax de paper
Era també la llum del cresol un do que amanyagava les meues temples
en la seua urgent branca de vent i nit contínua
Llargs senders d’adustesa envoltaven d’infinit la meua roba pàl·lida
Creixia aviat entre carrers grisos i mans ertes
Creixia com un tren de paper damunt del seu ronc
Creixia com un vaixell de sal en una llàgrima despresa del vent
Des de fora clarament el món era al·lucinant i pregon
des de dins una lluna de cendra abrigava la meua tímida llera
Un ocell de pedra derrocava la meua escala: aquest tot que un cobeja
com un salvavides pintat d’arc del cel
Després només em quedí amb el consol de les paraules
mirant l’ombra de la meua infància la mel de les bresques i el sigil
d’una agulla que es clava en la pell fins a fer-la inoblidable.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TESTIMONIO SIN REPARO




Aquel ahínco de agua rozaba los resquicios de mis pies descalzos
Era entonces inmenso el mundo que me ofrecían los espejos
Mis ojos absorbían toda una vida: la vida honda que murmuraba
en mi copioso tórax de papel
Era también la luz del candil una dádiva que arrullaba mis sienes
en su urgente rama de viento y noche continua
Largos senderos de adustez rodeaban de infinito mi ropa pálida
Crecía pronto entre calles grises y manos yertas
Crecía como un tren de papel a cuestas de su ronquido
Crecía como un barco de sal en una lágrima desprendida del viento
Desde fuera claro el mundo era alucinante y profundo
desde dentro una luna de ceniza abrigaba mi tímido cauce
Un pájaro de piedra derribaba mi escalera: ese todo que uno ansía
como un salvavidas pintado de arco iris
Después sólo me quedé con el consuelo de las palabras
mirando la sombra de mi infancia la miel de los panales y el sigilo
de una aguja que se clava en la piel hasta hacerla inolvidable.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga