TREBALL DE LA DERIVA

Pintura de Fernando García Ponce, cogida de Printerest

TREBALL DE LA DERIVA

Al fons de la sang hi ha eternitats inundades de somnis: tot l’humà mai no deixa reconciliar els ulls sempre és la suma desbordada del petri que encara preserva la vigília el rostre irremeiable de la pluja els retrats de família descolorits pel temps potser aquells senders de pols durs al contacte amb les ulleres convé ara afrontar tots els panys els exilis de tedi als quals un és sotmés rellegir damunt del tall del punyal els vells afanys de les paràboles i les faules el despietat que que es fa la resplendor en una reixa fosca descriure la sensualitat d’un rostre infame mossegar religiosament els discursos del governant de torn i la seua ben estimada llengua de desitjos mentre es pensa en la ventura dels bons designis el món és una diversió per a gitar-se a la roda de cavallets o repetir de memòria la mímesi només és qüestió de temps per a encaixar bé els ullals de cert que els impulsos neguen de pluja aqueixa aigua ofegada en la autoimmolació: amb tot s’acreix la fam i es desploma la pluralitat de les idees darrere de la cendra hi ha una maquinària que fa permeable la consciència més enllà de qualsevol despulla i el gastat del crit tenim una joia neta morint pausadament una eternitat quasibé astronòmica un càlid cel de planícies…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

TRABAJO DE LA DERIVA

Al fondo de la sangre hay eternidades inundadas de sueños: todo lo humano nunca deja reconciliar los ojos siempre es la suma desbordada de lo pétreo que aun preserva la vigilia el rostro irremediable de la lluvia los retratos de familia descoloridos por el tiempo quizás aquellos senderos de polvo duros al contacto con las ojeras conviene ahora afrontar todas las cerraduras los exilios de hastío a los que uno está sometido releer sobre el filo del puñal los viejos afanes de las parábolas y las fábulas lo despiadado que resulta el resplandor en una reja oscura describir la sensualidad de un rostro infame morder religiosamente los discursos del gobernante de turno y su bien amada lengua de deseos mientras se piensa en la ventura de los buenos designios el mundo es una diversión para arrojarse en la rueda de caballitos o repetir de memoria la mímesis solo es cuestión de tiempo para encajar bien los colmillos desde luego los impulsos anegan de lluvia esa agua ahogada en la autoinmolación: con todo se acrecienta el hambre y se desploma la pluralidad de las ideas detrás de la ceniza hay una maquinaria que permea la conciencia más allá de cualquier despojo y lo gastado del grito tenemos una joya limpia muriendo a pausas una eternidad casi astronómica un cálido cielo de planicies…

Barataria, 2017