ACRITUD

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ACRITUD

Després dels rituals prolongats de la cova el memorable amb la seua acritud de crit dins les paraules amuntegades i sense cap rigor els dies potser memorables per la càries els altres espais on floreix el caos: sovint em toca ignorar l’amenaça de les paraules no pas el silenci no pas els actes esmorteïts del confí ni la riba suspesa de les ombres en les ulleres sempre sagnen les xarxes del ponent sobre les setmanes suculentes de focs i avares de quietud un bisturí pot ser llàntia i obrir els records la calma de vegades és només una mosca en desús al costat de la deliberació del següent somni: procure allunyar-me de la desídia en la què llostrege de les ganes de prémer el plany en les meues iliades buscar-li amant a les aberracions que provoca la pobresa suar tot el bell que té el desengany traure-li els ulls a les impostures i perbocar tota la boira del cos la tos seca que ens colpeix agranar les inundacions execrables de les pol·lucions seminals després acostar-se a les esquerdes de l’amor allà amb totes les ebrietats possibles amb tots els bordells interminables de la meua consciència la vida deliberadament té les seues pròpies taques i antres: algunes esquerdes on respiren els guaites alguns absurds imprevistos de cendra jo sempre jugue a escriure el poema entre l’esbarzer jugue als orificis de l’alé jugue a la avidesa dels dits jugue al renou del rovell i als rètols de les lluernes jugue al masoquisme promiscu de les voravies jugue a les mantes amb gotes d’infinit els carrers del món sempre són deliri un himne d’enderrocs repetits una branca de mar en el bosc de la gola: arribat a la finestra els grans vasos de pedra com l’afamat fullatge dels arbres jo sé després de tanta pell ratada que en el magnetisme dels capells es guarda aqueixa mímesi infernal dels dies obligats

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ACRITUD

Después de los rituales prolongados de la cueva lo memorable con su acritud de grito dentro las palabras amontonadas y sin ningún rigor los días acaso memorables por la caries los otros espacios donde florece el caos: a menudo me toca ignorar la amenaza de las palabras no el silencio no los actos mortecinos del confín ni la orilla suspendida de las sombras en las ojeras siempre sangran las redes del poniente sobre las semanas suculentas de fuegos y avaras de quietud un bisturí puede ser lámpara y abrir los recuerdos la calma a veces es solo una mosca en desuso junto a la deliberación del próximo sueño: procuro alejarme de la desidia en la que amanezco de las ganas de apretar el llanto en mis ijares buscarle amante a las aberraciones que provoca la pobreza sudar todo lo hermoso que tiene el desengaño sacarle los ojos a las imposturas y vomitar toda la bruma del cuerpo la tos seca que nos golpea barrer las inundaciones execrables de las poluciones seminales después arrimarse a las hendiduras del amor allí con todas las ebriedades posibles con todos los burdeles interminables de mi conciencia la vida deliberadamente tiene sus propias manchas y antros: algunas grietas donde respiran los vigías algunos absurdos imprevistos de ceniza yo siempre juego a escribir el poema entre la zarza juego a los orificios del aliento juego a la avidez de los dedos juego al bullicio de la herrumbre y a los rótulos de las luciérnagas juego al masoquismo promiscuo de las aceras juego a las cobijas con gotas de infinito las calles del mundo siempre son delirio un himno de escombros repetidos una rama de mar en el bosque de la garganta: llegado a la ventana los grandes vasos de piedra como el hambriento follaje de los árboles yo sé después de tanta piel gastada que en el magnetismo de los sombreros se guarda esa mímesis infernal de los días obligados

Barataria, 2017