lunes, 13 de septiembre de 2021

EN LA RUTA DEL DESTÍ │ EN LA RUTA DEL DESTINO

 

©Obra pictórica de Gerhard Richter


EN LA RUTA DEL DESTÍ

 

 

Se acerca el cementerio con los ojos

inundados de lágrimas..

Juan Eduardo Cirlot

 

 

El que ahir era un arpa de paraules volant enmig dels batecs

íntims del cerç i la brasa fascinant de l’avidesa,

ara és l’amfiteatre d’un cementiri de pensaments fatals:

supose que ja no és possible cap llum en aquesta cau,

ni viscut el nahual al costat del coixí del remolí de set,

ni companyia aquesta orfandat de la vigília,

a l’hora en què obedients els objectes i les robes

mussiten els morts dins de la terra.

Sempre tinguí tanta por a l’oblit de l’altre espill de la llegenda,

a la despulla inclusivament de les finestres amb el seu tràfec de floridura,

al nosaltres que pogué ser només epifania.

En la ruta del destí, de la ventsfs frenètica del pit,

l’encaix de tren dels ossos i l’esbós hirsut,

de vegades fabulat del temps descalç en les epístoles de la nit.

Dit açò, em quede amb la sencillesa del parrac,

o en aquest aroma subterrani del remordiment dels aiguats.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

EN LA RUTA DEL DESTINO

 

 

Se acerca el cementerio con los ojos

inundados de lágrimas..

Juan Eduardo Cirlot

 

 

Lo que ayer era un arpa de palabras volando entre los latidos

íntimos del cierzo y la brasa fascinante de la avidez,

ahora es el anfiteatro de un cementerio de pensamientos fatales:

supongo que ya no es posible ninguna luz en esta madriguera,

ní vivido el nahual junto a la almohada del remolino de sed,

ni compañía esta orfandad de la vigilia,

a la hora en que obedientes los objetos y ropas,

musitan los muertos dentro de la tierra.

Siempre tuve tanto miedo al olvido, del otro espejo de la leyenda,

al despojo inclusive de las ventanas con su trajín de moho,

al nosotros que pudo ser solo epifanía.

En la ruta del destino, del vendaval frenético del pecho,

el encaje de tren de los huesos y el boceto hirsuto,

a veces fabulado del tiempo descalzo en las epístolas de la noche.

Dicho esto, me quedo en la sencillez del harapo,

o en ese aroma subterráneo del remordimiento de los aguaceros.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga