Imagen Pinterest
POSTAL
Es inútil la porta tancada de les setmanes i aquest afonar-me en els vells carrers de la nostàlgia: en cada pluja, els peixos desclavats del silenci i la pell que grinyola en el bolic.
Una postal rosega els meus pensaments repleta de sutge i lletres nàufragues: sempre és així quan un sobreviu a tantes nits penjant tombes en les dents.
Maldestre el pany quan fan mal les costelles i l’argent viu subterrani clava les dents en els braços. Sempre resulta infame el contrallum dels aquaris i l’ull escorxat dels buits.
En el fons, tota incandescència es torna invisible. Tampoc no hi ha redempció en la convalescència dels ulls.
I què dir de les trepidacions insolubles. Allò fou un altre eixugament en el llenguatge del temps.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
POSTAL
Es inútil la puerta cerrada de las semanas y este hundirme en las viejas calles de la nostalgia: en cada lluvia, los peces desclavados del silencio y la piel que rechina en el petate.
Una postal mordisquea mis pensamientos repleta de hollín y letras náufragas: siempre es así cuando uno sobrevive a tantas noches colgando tumbas en los dientes.
Torpe la cerradura cuando duelen las costillas y el azogue subterráneo dentellea en los brazos. Siempre resulta infame el contraluz de los acuarios y el ojo desollado de los vacíos.
En el fondo, toda incandescencia se torna invisible. Tampoco hay redención en la convalecencia de los ojos.
Y qué decir de las trepidaciones insolubles. Aquello fue otro dreno en el lenguaje del tiempo.
De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©
André Cruchaga
