domingo, 11 de septiembre de 2022

MEDITACIÓ I RECOLLIMENT│ MEDITACIÓN Y RECOGIMIENTO

 

Imagen FB de Pere Bessó


MEDITACIÓ I RECOLLIMENT

 

 

Són certs els declivis i la confusió que es viu en les letargies.

Cert el colp en els ulls del tatuatge i la seua teranyina d’angoixa

sembrada en els passadissos del dia a dia o en aquesta cicatriu de l’alè.

Els nostre món se sostè en els zumzeigs ofegats de les mosques.

«Ón la nit, ón el mar blau, les fulles de la pluja.»

A l’hora del silenci s’enfondeixen les emocions

I torna allò sinuós a fer part de la complicitat en els múltiples

errades del present. Al•lucina obstinadament l’ombra de la lluna.

El nostre temps ha convertit en corc tot l’esplendor:

a la porta de cada qui envesteix la ferida, els magolaments

de la boira i aqueix tan sols record de l’inconclús.

Un deixa de fiar-se de l’extrany verdor de les fulles damunt de la terra

perquè cansa despertar amb l’ànima buida, la saliva i les nits

al voltant dels matossars que deixa el riu del record.

Encara des de certa nuesa s’exerceix hostilitat: tot fa suposar

el buit dels somnis i el seu maquillatge de pregària o conjur.

En tota aquesta extensa circumcisió, ens tornem pacients actius

del dissort, d’un alba remota al voltant de les nostres vides.

Ni tan sols els somnis s’encenen quan ens neguem a la llum.

(Davant de mi, les infàncies contínues en el cercle del joc.

Ara no serveixen, ni són possibles les distàncies, ni la paret

que sostinga una porta, ni la seua boca en l’esbarzerar de la meua carn.)

Jo no sé fins on arribarà aquest temps de memòria entelada de fred,

ni en quines mans cobrarà més vida, ni quines veus, allà, despertaran

demà. «Ara volguera meditar, recollir-me, oblidar…»

jo no sé si hi haurà una llum que s’encenga entre l’alè

i l’alba i enlaire a sahumeri tot el que fórem i visquérem.

Res no podem esborrar encara que canviem de camí.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

MEDITACIÓN Y RECOGIMIENTO

 

 

Son ciertos los declives y la confusión que se vive en los letargos.

Cierto el golpe en los ojos del tatuaje y su telaraña de angustia

sembrada en los pasadizos del día a día o en esta cicatriz del aliento.

Nuestro mundo se sostiene en los zumbidos ahogados de las moscas.

«Dónde la noche, dónde el mar azul, las hojas de la lluvia.»

A la hora del silencio se ahondan las emociones

y vuelve lo sinuoso a ser parte de la complicidad en los múltiples

extravíos del presente. Alucina tercamente la sombra de la luna.

Nuestro tiempo ha convertido en carcoma todo el esplendor:

a la puerta de cada quien embiste la herida, los magullones

de la bruma y ese solamente recuerdo de lo inconcluso.

Uno deja de fiarse del extraño verdor de las hojas sobre la tierra

porque cansa despertar con el alma vacía, la saliva y las noches

alrededor de los matorrales que deja el río del recuerdo.

Aún desde cierta desnudez se ejerce hostilidad: todo hace suponer

lo vacío de los sueños y su maquillaje de plegaria o conjuro.

En toda esta extensa circuncisión, nos volvemos pacientes activos

de la desdicha, de un alba remota alrededor de nuestras vidas.

Ni siquiera los sueños se encienden cuando nos negamos a la luz.

(Frente a mí, las infancias continuas en el círculo del juego.

Ahora no sirven, ni son posibles las distancias, ni la pared

que sostenga una puerta, ni su boca en el zarzal de mi carne.)

Yo no sé hasta dónde llegará este tiempo de memoria entelerida,

ni en qué manos cobrará más vida, ni qué voces, allá, despierten

mañana. «Ahora quisiera meditar, recogerme, olvidar…»

Yo no sé si haya una luz que se encienda entre la respiración

y el alba y eleve a sahumerio todo lo que fuimos y vivimos.

Nada podemos borrar aunque cambiemos de camino.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga