sábado, 15 de agosto de 2020

INFINIT EN RUÏNES│ INFINITO EN RUINAS

©Pintura de Antoni Tàpies





INFINIT EN RUÏNES




Necessària la cremada prematura de la pedra en el fosc resplendor del que s’endinsa en el tronc dels dies insaciables: la fusta o l’argila en aquesta cruïlla del baf de canelobres lascius en la pelvis del metall de la nit. Davant de l’ànima reverberen les pol·lucions d’aquell terror de murs indomables, d’aquel farcell d’abismes en la sufocació del botxí suïcida d’ocells inabastables. A la vora del fred, una creu de gossos mossega l’oculta humitat de les illades.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




INFINITO EN RUINAS




Necesaria la quemadura prematura de la piedra en el oscuro resplandor del gusano que se adentra en el tronco de los días insaciables: la madera o la arcilla en esta encrucijada del soplo de candelabros lascivos en la pelvis del metal de la noche. Ante el alma reverberan las poluciones de aquel terror de muros indomables, de aquel petate de abismos en el sofoco del verdugo suicida de pájaros inasibles. En la orilla del frío, una cruz de perros muerde la oculta humedad de los ijares.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga
©Pintura de Antoni Tàpies

ONADA│ OLEADA

©Fotógrafía de  Matt Burgess






ONADA




Onada, sí, de mar a mar, de litoral a litoral: de vegades una antosta d’aigües inunda les branques altes del vent, mentre els cavalls de la nit creixen en la molsa vegetal del coixí. O, com diria Ezra Pound, "Nosaltres tenim l’arrel i la saba". La paraula té la mateixa destinació del mar, el mateix blau de músiques grogues, la mateixa recapta d’una finestra davant d’una gota reviscuda en l’espill.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OLEADA




Oleada, si, de mar a mar, de litoral a litoral: a veces un desván de aguas inunda las ramas altas del viento, mientras los caballos de la noche crecen en el musgo vegetal de la almohada. O, como diría Ezra Pound, "Nosotros tenemos la raíz y la savia". La palabra tiene el mismo destino del mar, el mismo azul de músicas amarillas, el mismo avío de una ventana frente a una gota revivida en el espejo.

Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga
©Fotógrafía de  Matt Burgess

MIRATGE DEL COS │ ESPEJISMO DEL CUERPO

Imagen FB de Pere Bessó






MIRATGE DEL COS




De vegades el cos és tan sols el miratge dels dies impurs en un expendiment de pregones paraules, en l’orgasme badat de l’alt vol d’Ícar, o la pintura rupestre del primer carrer que la mà enregistrà en el pètal erm d’un núvol de peixos amables. O un estany de demències amerat d’embriagues punyalades.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESPEJISMO DEL CUERPO




A veces el cuerpo es solo el espejismo de los días impuros en un expendio de hondas palabras, en el orgasmo quebrado del alto vuelo de Ícaro, o la pintura rupestre de la primera calle que la mano registró en el pétalo baldío de una nube de peces amables. O un lago de demencias empapado de ebrias puñaladas.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

RENUNCIAMENT│ RENUNCIAMIENTO

Imagen FB de Pere Bessó





RENUNCIAMENT




Algunes vegades, esglaia el sigil, mentre un espill de llum desarma la foscor del poema. La teua pell deixà en les meues mans, tot el mar dels dies adolescents: mire el teu cos i el mar en sons, (el moll alt a prop de la meua boca), ara en la calma de l’oblit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RENUNCIAMIENTO




Algunas veces, asusta el sigilo, mientras un espejo de luz desarma la oscuridad del poema. Tu piel dejó en mis manos, todo el mar de los días adolescentes: miro tu cuerpo y el mar en sonidos, (el muelle alto cerca de mi boca), ahora en la calma del olvido.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga