miércoles, 11 de septiembre de 2019

ENMIG DE LA NIT

Imagen Pinterest





ENMIG DE LA NIT




A meitat de la nit la lluna cau de bocadents en l’alé.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




A MITAD DE LA NOCHE




A mitad de la noche la luna cae de bruces en el aliento.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

EN L’OMBRA QUE CAU

Imagen FB de Pere Bessó






EN L’OMBRA QUE CAU




En l’ombra que cau cap a l’oblit la llum cega del bes finit
Tot és un tremolós sender d’aigües: la son arrossega
totes les orfandats — cap a l’horabaixa la rosa reclinada en la sendera
de l’ull fugitiu que es nega a esborrar les vívides paraules
del pit: el món sempre és història o sospita ací el cos
i la seua ombra d’espills trencats.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





EN LA SOMBRA QUE CAE




En la sombra que cae hacia el olvido la luz ciega del beso fenecido
Todo es un trémulo sendero de aguas: el sueño arrastra
todas las orfandades —atardece reclinada la rosa sobre el sendero
del ojo fugitivo que se niega a borrar las vívidas palabras
del pecho: el mundo siempre es historia o sospecha ahí el cuerpo
y su sombra de espejos rotos.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

DES DE L’ÚLCERA SAGNANT

Imagen Fb de Pere Bessó




DES DE L’ÚLCERA SAGNANT




Des de l’úlcera sagnant de l’inversemblant la claredat entumida
de la pluja i aquell esguitó d’angoixa als fèretres
No he descobert res de nou més enllà de les afonies:
Una veu de bocadents llepa la terra i conjectura en les seues laceracions
Avui emmudeixen els lladrucs de la nit i les finestres brutes
del pudor i la tendresa que digué adéu enmig de la nit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DESDE LA ÚLCERA SANGRANTE




Desde la úlcera sangrante de lo inverosímil la claridad entumecida
de la lluvia y aquella salpicadura de angustia en los féretros
Nada nuevo he descubierto más allá de las afonías:
Una voz de bruces lame la tierra y conjetura en sus laceraciones
Hoy enmudecen los ladridos de la noche y las sucias ventanas
del pudor y la ternura que dijo adiós en medio de la noche.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga