martes, 2 de abril de 2019

PERPETUÏTAT DE L’INVISIBLE

Imagen FB de Pere Bessó





PERPETUÏTAT DE L’INVISIBLE




An unexpected door
of bliss for me, which grew to seem
Far surer than before…
Thomas Hardy




Te n’anares cada dia fent paraula al meu laberint, suma d’ocells llunyans. Sempre primordial en les mans d’aigua, del quadern de la súplica. Era imperatiu indagar en les asimetries de l’ambigüitat, obrir el teu cos jove com una deu infinita. En el tòtem propalat de la saliva, aquella collita tendra de l’aurora. La fugida de mel en la geometria de la nit sovint era la síl·laba sobtada del reverber; més enllà del bosc agre de les supersticions, els llocs de la memòria que sempre es refan. En la veu del foc, tot es refusa a morir. 
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PERPETUIDAD DE LO INVISIBLE




An unexpected door
of bliss for me, which grew to seem
Far surer than before…
Thomas Hardy




Cada día te fuiste haciendo palabra en mi laberinto, suma de pájaros distantes. Siempre primordial en las manos de agua, del cuaderno de la súplica. Era imperativo indagar en las asimetrías de la ambigüedad, abrir tu cuerpo joven como un manantial infinito. En el tótem propalado de la saliva, aquella cosecha tierna de la aurora. La fuga de miel en la geometría de la noche, solía ser la súbita sílaba del reverbero; más allá del bosque agrio de las supersticiones, los lugares de la memoria que siempre convalecen. En la voz del fuego, todo se rehúsa a morir.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

CEL·LA QUOTIDIANA

Imagen FB de Pere Bessó





CEL·LA QUOTIDIANA




En la celda, en lo sólido, también
se acurrucan los rincones.
César Vallejo




Enduresc en el suny d’un punyal nu de realitat i ambigu de somnis. Còrrec de fèretre en fèretre i és la mateixa cel·la cremada del món. Assumesc que l’única certesa és l’abandó, allà on s’acaba la brisa i el vent. Vaga la llum intuïda, immòbil, del que sóc en l’urpa de l’inhumà. Quan deixaré de descendir al cavall de la nit, a aquest puny cec de les parets, a l’ombra de granit d’un país que no hi existeix? Tinc una infància adolorida, una respiració de metall que es dessagna esguitada de temps. Mai no he tingut llum al meu riure escorxat.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CELDA COTIDIANA




En la celda, en lo sólido, también
se acurrucan los rincones.
César Vallejo




Endurezco en el ceño de un puñal desnudo de realidad y ambiguo de sueños. Corro de féretro a féretro y es la misma celda quemada del mundo. Asumo que la única certidumbre es el abandono, ahí donde se acaba la brisa y el viento. Vaga la luz intuida, inmóvil, de lo que soy en la garra de lo inhumano. ¿Cuándo dejaré de descender al caballo de la noche, a ese puño ciego de las paredes, a la sombra de granito de un país que no existe? Tengo una infancia adolorida, una respiración de metal que se desangra salpicada de tiempo. Nunca he tenido luz en mi risa desollada.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga