martes, 12 de enero de 2021

ESPASME│ ESPASMO

 

Imagen Pinterest




ESPASME

 

 

Allà en la forma de l’au, guarides les cendres del mar mort dels jardins, el teu cos clar damunt de la llosa que cala els porus. A la taula l’ombra innòcua dels dies de constant ofegament: (la cel•lofana de l’aire sobre les fulles artificials de l’embenat.) Per a ser lliure, el temps sense clalavegueres i els escalons de l’escala sense nicotina: finalment un sap que les ales funcionen sense vinagre,

que el camí del pa és estret com els túnels. A certs focs és menester llevar-los l’agredolç, desarrugar els guants agafar al vol les papallones. En la punta del plaer memorable, la llengua acaba sent Un amuntegament de saliva, la xarxa salina dels litorals. O la sempre agrest nuesa de l’altre costat de l’entranya. A les nostres esquenes, el pont com una sentinella bescanviada per ocells.

San Francisco, CA, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

ESPASMO

 

 

Allá en la forma del ave, sanadas las cenizas del mar muerto de los jardines, tu cuerpo claro sobre la losa que cala los poros. Sobre la mesa la sombra inocua de los días de constante ahogo: (el celofán del aire sobre las hojas artificiales del vendaje.) Para ser libre, el tiempo sin alcantarillas y los peldaños de la escalera sin nicotina: al final uno sabe que las alas funcionan sin vinagre, que el camino del pan es angosto como los túneles. A ciertos fuegos hay necesidad de quitare lo agridulce, desarrugar los guantes y coger al vuelo las mariposas. En la punta del placer memorable, la lengua acaba siendo un agolpamiento de saliva, la red salina de los litorales. O la siempre agreste desnudez del otro lado de la entraña. A nuestras espaldas, el puente como un centinela trocado por pájaros.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


RETORN│ RETORNO

 

Imagen Pinterest




RETORN

 

 

Potser amb l’esperança, amb somnis: Ulisses amb l’ànsia del retorn.

Potser envellit en la seua ombra.

Potser disfressat en un port de brases, entre marees i sorolls

diluïts pel clam de les meues ales i l’humit pols de les ones.

De vegades, maleesc aquesta estranya cendra en la meua veu,

l’ombra que creix en l’horitzó, el tropell del rellotge en la meua agonia.

(Un mai no sap si l’atzar és un do o només un miratge del propi laberint.)

Després de gastar els meus somnis, refaig la meua pròpia història.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

RETORNO

 

 

Quizá con la esperanza, con sueños: Ulyses con el ansia del retorno.

Quizá envejecido en su sombra.

Quizás disfrazado en un puerto de brasas, entre mareas y ruidos

diluidos por el clamor de mis alas y el húmedo pulso de las olas.

A veces, maldigo esa extraña ceniza en mi voz, la sombra que arrecia

en el horizonte, el tropel del reloj en mi agonía. (Uno nunca sabe

si el azar es una dádiva o sólo un espejismo del propio laberinto.)

Tras gastar mis sueños, rehago mi propia historia.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


CARRERS│ CALLES

 

Imagen Pinterest




CARRERS

 

 

He desfonat l’alè en aquests carrers freds: durs carrers i, de vegades, insuportables, vastos, encorbats. Ara avorresc aquests trens i els seus suburbis, aquests llargs espills de la fullaraca. Sovint el fred s’ha tornat càries en les meues mans maldestres. L’univers s’ha desintegrat minuciosament: Vespreja als ferros que travessen el pit (sense dubte l’insomni és una fracció de l’abisme.) Vastos i embogits bafs desperten enmig de la boira. El temps roda com un carrusel de cavalls…

San Francisco, CA, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

CALLES

 

 

He desfondado el aliento en estas calles frías: duras calles y, a veces, insoportables, vastas, encorvadas. Ahora aborrezco estos trenes y sus suburbios, estos largos espejos de la hojarasca. A menudo el frío se ha tornado caries en mis torpes manos. El universo se ha desintegrado minuciosamente: atardece en los fierros que atraviesan el pecho (sin duda el insomnio es una fracción del abismo.) Vastos y enloquecidos vahos despiertan en medio de la niebla. El tiempo rota como un carrusel de caballos…

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


FEIXUGUESES│ TORPEZAS

 

Imagen Pinterest




FEIXUGUESES

 

 

Feta ja la falsedat de son i temps, quin confí pot ser millor?

Quin magnetisme pot unir les paraules?

—Tot és implacable, quan el granit mossega la gola.

Quan recobrar aquest assossec que he perdut, el cerç domèstic

de les paraules, els anys sense ossos i sense ais?

—Ara vull que l’oblit siga la meua veu, l’escarni dels meus confins.

De quin color són els periòdics, quan la tinta es duplica en agòniques vigílies?

En la meua carn ja aflora el sanglot.

És possible trobar el carrer i tots els meus passos perduts?

(Davant dels somnis un sempre és foraster.)

San Francisco, CA, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

TORPEZAS

 

 

Ya hecha la falsedad de sueño y tiempo, ¿qué confín puede ser mejor?

¿Qué magnetismo puede unir las palabras?

—Todo es implacable cuando el granito muerde la garganta.

¿Cuándo recobrar este sosiego que he perdido, el cierzo doméstico

de las palabras, los años sin huesos ni sin ayes?

—Ahora el olvido quiero que sea mi voz, el escarnio de mis confines.

¿De qué color son los periódicos cuando la tinta se duplica en agónicas

vigilias? En mi carne ya aflora el sollozo.

¿Es posible encontrar la calle y todos mis pasos perdidos?

(Ante los sueños uno siempre es forastero.)

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga