Imagen FB de Pere Bessó
NOMÉS LA UTOPIA
Només aquests fantasmes d’indiferència al
rostre. Només la utopia.
Només a les mans un tren d’interrogacions, un tren en la penúria
de les audiències, una por als peixos de la brasa.
Només la campana en declivi de les ninetes, l’ànima sorda en nus
cec, baldat i cec l’absolut que ens mira de reüll,
des del resquill de l’ocell de pólvora.
Només l’espasa del vent trencant les venes, l’ànima torbada
que es resisteix al tambor de pedra de la rosa torturada.
Als rostres, les fissures de la infància i una llàgrima pàl·lida
sobre els espills dels déus que ens cremen l’alè.
(Excepte la utopia o l’Au Fènix, ens renova l’alè.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
Només a les mans un tren d’interrogacions, un tren en la penúria
de les audiències, una por als peixos de la brasa.
Només la campana en declivi de les ninetes, l’ànima sorda en nus
cec, baldat i cec l’absolut que ens mira de reüll,
des del resquill de l’ocell de pólvora.
Només l’espasa del vent trencant les venes, l’ànima torbada
que es resisteix al tambor de pedra de la rosa torturada.
Als rostres, les fissures de la infància i una llàgrima pàl·lida
sobre els espills dels déus que ens cremen l’alè.
(Excepte la utopia o l’Au Fènix, ens renova l’alè.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
SOLO LA UTOPÍA
Solo estos fantasmas de indiferencia en el
rostro. Solo la utopía.
Solo en las manos un tren de interrogaciones, un tren en la penuria
de las audiencias, un miedo a los peces de la brasa.
Solo la campana en declive de las pupilas, el alma sorda en nudo
ciego, tullido y ciego el absoluto que nos mira de reojo,
desde la esquirla del pájaro de pólvora.
Solo la espada del viento rompiendo las venas, el alma turbada
que se resiste al tambor de piedra de la rosa torturada.
En los rostros, las fisuras de la infancia y una lágrima pálida
sobre los espejos de los dioses que nos queman el aliento.
(Salvo la utopía o el Ave Fénix, nos renueva el aliento.)
.
Del libro: Precariedades, 2020
Solo en las manos un tren de interrogaciones, un tren en la penuria
de las audiencias, un miedo a los peces de la brasa.
Solo la campana en declive de las pupilas, el alma sorda en nudo
ciego, tullido y ciego el absoluto que nos mira de reojo,
desde la esquirla del pájaro de pólvora.
Solo la espada del viento rompiendo las venas, el alma turbada
que se resiste al tambor de piedra de la rosa torturada.
En los rostros, las fisuras de la infancia y una lágrima pálida
sobre los espejos de los dioses que nos queman el aliento.
(Salvo la utopía o el Ave Fénix, nos renueva el aliento.)
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga
