Imagen cogida del FB de Pere Bessó
TESTIMONI
DE LA TEMPESTA
Caminant etern de la fusta líquida de l’ànima: testimoni d’aus
estranyes.
Testimoni de les queixes presents, allà, en les voravies assotades pel tabac,
en les ribes on no bat el sol, (sinó l’antre i els enfonys),
en el riure lent i enigmàtic de la nit. A través de l’aigua el seguici del degoteig.
Mira com sangloten les fulles de la palpitació.
En el camp i la ciutat xiuxiuegen el miasma i tots els seus paratges foscos.
Qui gosa recollir aquests estripalls d’argila, amagar-se en la fullaraca,
no gemegar quan resta nuat pel fangar ciénaga? (Os darrere os com fulles
soscaven l’estada o la partida. Es coneix les ombres després del besllum
del llampec, després de la pulsació de la pols convertida en cendra.
Testimoni de les queixes presents, allà, en les voravies assotades pel tabac,
en les ribes on no bat el sol, (sinó l’antre i els enfonys),
en el riure lent i enigmàtic de la nit. A través de l’aigua el seguici del degoteig.
Mira com sangloten les fulles de la palpitació.
En el camp i la ciutat xiuxiuegen el miasma i tots els seus paratges foscos.
Qui gosa recollir aquests estripalls d’argila, amagar-se en la fullaraca,
no gemegar quan resta nuat pel fangar ciénaga? (Os darrere os com fulles
soscaven l’estada o la partida. Es coneix les ombres després del besllum
del llampec, després de la pulsació de la pols convertida en cendra.
[Després d’això,
el galop sumit en l’angoixa, l’estatisme implacable dels murs.)
Envoltats de l’aiguamoll sord de la ranera, el sossec només arriba a record;
la bèstia, però. continua lliurada al foc i la sotsobra.
Després del plor, la branca seca de l’alé.
Com enmig de les armadures de la brutícia, vivim dins d’una gàbia infidel.
Som la carnada al carrer davant de la tempesta, el periòdic reclinat
damunt de les clavegueres, aqueix blanc i negre de les demòcracies.
Sempre és una meravella trencar l’alba llegint els diaris i conéixer, clar,
de primera mà, els testaferros, sicaris i proxenetes. Ells obrin i tanquen
tota porta: mai no hi ha punt d’inflexió en el fang.
S’aprén, ara, que la tempesta manca de jurisprudència i aplaudiments.
S’aprén, —és clar— que hi ha lascívia en tot aquest himne salobrós…
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ
el galop sumit en l’angoixa, l’estatisme implacable dels murs.)
Envoltats de l’aiguamoll sord de la ranera, el sossec només arriba a record;
la bèstia, però. continua lliurada al foc i la sotsobra.
Després del plor, la branca seca de l’alé.
Com enmig de les armadures de la brutícia, vivim dins d’una gàbia infidel.
Som la carnada al carrer davant de la tempesta, el periòdic reclinat
damunt de les clavegueres, aqueix blanc i negre de les demòcracies.
Sempre és una meravella trencar l’alba llegint els diaris i conéixer, clar,
de primera mà, els testaferros, sicaris i proxenetes. Ells obrin i tanquen
tota porta: mai no hi ha punt d’inflexió en el fang.
S’aprén, ara, que la tempesta manca de jurisprudència i aplaudiments.
S’aprén, —és clar— que hi ha lascívia en tot aquest himne salobrós…
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ
TESTIGO
DE LA TORMENTA
Caminante eterno de la madera líquida del alma: testigo de extrañas aves.
Testigo de las quejas presentes, allí, en las aceras azotadas por el tabaco,
en las orillas donde no late el sol, (sino el antro y los cuchitriles),
en la risa lenta y enigmática de la noche. A través del agua el cortejo del goteo.
Mira cómo sollozan las hojas de la palpitación.
En el campo y la ciudad murmura el miasma y todos sus parajes oscuros.
¿Quién se atreve a recoger estos jirones de arcilla, a ocultarse en la hojarasca,
a no gemir cuando está anudado por la ciénaga? (Hueso tras hueso como hojas
carcomen la estancia o la partida. Uno conoce las sombras tras el destello
del relámpago, tras la pulsación del polvo convertido en ceniza. Tras ello,
el galope sumido en la angustia, el estatismo implacable de los muros.)
Rodeados por el pantano sordo de la agonía, el sosiego solo llega a recuerdo;
en cambio, la bestia, sigue entregada al fuego y la zozobra.
Después del sollozo, la rama seca del aliento.
Como entre las armaduras de la mugre, vivimos dentro de una jaula infiel.
Somos la carnada en la calle frente a la tormenta, el periódico reclinado
sobre las alcantarillas, ese blanco y negro de las democracias.
Siempre es una maravilla amanecer leyendo los periódicos y conocer, claro,
de primera mano, a los testaferros, sicarios y proxenetas. Ellos abren y cierran
cualquier puerta: jamás, hay punto de inflexión en el fango.
Uno aprende, ahora, que la tormenta carece de jurisprudencia y aplausos.
Uno aprende, —por supuesto— que hay lascivia en todo este himno salobre…
Barataria, 2015