sábado, 29 de octubre de 2022

SER EL QUE ESDEVÉ EN CEGUESA│ SER LO QUE DEVIENE EN CEGUERA

Imagen FB de Pere Bessó


SER EL QUE ESDEVÉ EN CEGUESA

 

Mai no viu a través del vidre imatges benignes, jardins amb campanes, records que nodriren el fullatge. En cada porta, banderes d’oblit; xarxes de jute, enredadores subterrànies; camises de força on el cel no enlluerna: als braços supuren bèsties sedegoses de sutze, porus d’al•lucinada sal, infinits ascensors cap a la decrepitud, grapat de falcons pelegrins disputant-se l’espai. Les pupil•les han pres el rostre de la lepra; l’ambient assoleix la música del llim, a cada colp de martell, els somnis despresos, les voreres disperses dels tapons de llanda, el desempar flotant en els segells postals: desert d’estovalles damunt dels insectes la fullaraca dels quals fa intransitables els camins. (Res no sap millor que la llbreguesa àrida de la terra. Ningú no sap, ara, on es troben les cartes de navegar, llevat les mascaretes cridades a suplantar-nos, a ser el mur o l’altra cara de la consciència, el preu potser que s’ha de pagar des de l’ombra. En un altre temps verament contemplí el foc de les promeses, ara preferesc obrir l’edat de les llegums, els noms que aní escrivint a la vora del calendari en cada una de las bigues de ma casa. Ara deixe en el bagul de la penombra, el beuratge que assolí notorietat de joia; deixe la demència dels armaris de paret, colpejant el meu silenci… Diga’m, cap a on van els somnis? Davant del baf em cal el relleu de l’insomni. I, fins i tot, un altre oblit per al coixí.)

.

Poema d’ANDRÈ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

.

SER LO QUE DEVIENE EN CEGUERA

 

Nunca vi a través del cristal, imágenes benignas, jardines con campanas, recuerdos que nutrieran el follaje. En cada puerta, banderas de olvido; redes de yute, subterráneas enredaderas; camisas de fuerza donde el cielo no deslumbra: en los brazos supuran bestias sedientas de hollín, poros de alucinada sal, infinitos ascensores hacia la decrepitud, puñado de azacuanes disputándose el espacio. Las pupilas han tomado el rostro de la lepra; el ambiente alcanza la música del cieno, a cada martillazo, los sueños desasidos, los bordes dispersos de las corcholatas, el desamparo flotando en los sellos postales: desierto de manteles sobre los insectos cuya hojarasca vuelve intransitable los caminos. (Nada sabe mejor que la lobreguez árida de la tierra. Nadie sabe, ahora, donde están las cartas de navegar, excepto las mascarillas llamadas a suplantarnos, a ser el muro o la otra cara de la conciencia, el precio acaso que se tiene que pagar desde la sombra. En otro tiempo contemplé, ciertamente, el fuego de las promesas, ahora prefiero abrir la edad de las legumbres, los nombres que fui escribiendo al borde del calendario en cada una de las vigas de mi casa. Ahora dejo en el cofre de la penumbra, el brebaje que alcanzó notoriedad de júbilo; dejo la locura de las alacenas, golpeando mi silencio… Dígame, ¿hacia dónde van los sueños? Ante el vaho necesito el relevo del insomnio. Y hasta otro olvido para la almohada.)

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga