DARRERE DEL FOC DELS COSSOS│ DETRÁS DEL FUEGO DE LOS CUERPOS

 

Imagen Pinterest

DARRERE DEL FOC DELS COSSOS

 

 

Darrere del foc dels cossos, riu l’ardiment en els seus manuscrits de saliva i aleteja la respiració els seus metalls ostentosos; ja caient la vesprada el groc dels cossos i el tebi despertar dels cementiris. Aquests cementiris amb què un ensopega en el coll espellifat dels imants llançats a la tempesta. En els grans sadolls de l’ofec, no hi ha plusvàlua, sinó els camins incerts de la tinta i la seua capçana de pou retallat.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

DETRÁS DEL FUEGO DE LOS CUERPOS

 

 

Detrás del fuego de los cuerpos, ríe el ardimiento en sus manuscritos de saliva y aletea la respiración sus metales ostentosos; ya cayendo la tarde el amarillo de los cuerpos y el tibio despertar de los cementerios. Esos cementerios con los cuales uno tropieza en el cuello desvencijado de los imanes arrojados a la tormenta. En los grandes hartazgos del ahogo, no existe plusvalía, sino los caminos inciertos de la tinta y su yagual de pozo cercenado.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisible’, 2021

©André Cruchaga

ULL ARRANCAT DE SOCA-REL│ OJO DESCUAJADO

 

Imagen Pinterest

ULL ARRANCAT DE SOCA-REL

 

 

Després de la nit petrificada res no importa: cada dia s’esvaneix en la flor groga de l’asfalt. El món està fet de glopades negres de rius deslligats. (Somií amb les ossades fervents dels límits i els buits anònims del temps. Furguí en cada cos els meus malsons. Mosseguí la lluna de carn enmig de les teues cuixes, el terraplè celeste del batec.) Deixí de somiar amb el temps i l’espai, però no amb els cataclismes i els antres: sempre sóc un home que es troba amb els carrers i les seues robes de sord destí. El món és només la proporció de les meues clarividències.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

OJO DESCUAJADO

 

 

Después de la noche petrificada nada importa: cada día se desvanece en la flor amarilla del asfalto. El mundo está hecho de bocanadas negras de ríos desasidos. (Soñé con las osamentas fervientes de los límites y los vacíos anónimos del tiempo. Hurgué en cada cuerpo mis pesadillas. Mordí la luna de carne entre tus muslos, el terraplén celeste del latido.) Dejé de soñar con el tiempo y el espacio, pero no con los cataclismos y los antros: siempre soy un hombre que se encuentra con las calles y sus ropas de sordo destino. El mundo solo es la proporción de mis clarividencias.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga