Imagen cogida del FB de Pere Bessó
ART D’OMBRES
Dins de l’ombra dels taüts, la ganyota de la meua ombra elevada a nit.
En la gasa fosca del teulat, el temps transcorre com un cànter nu.
Ser ombra i alhora fogassa, el cresol en el cos,
l’agonia sorda de la pell en les baldes. Ser estrany confí de desastres,
reemplaçament pervers de disputes o antípodes, crit fúnebre o simple drama.
(De la nit l’ombra de la dona que crema en els meus costats, amb gestos
de prolongada enfiladissa; en el vast conjur del despull,
l’infern i les seues bugies despietades.)
Saber que les mirades són ombres a la vora de les randes i la llum
[una rellotgeria
de perns on se sostenen les corrioles de l’esdevindre.
En cada bolta els cavalls cecs de la nuesa, els caramells del quitrà,
o l’argent viu enardit de les murtres.
O tot el tall dels reixats de fil d’aram prolongant la penombra dels fèretres,
o tot l’incendi fosc pres dels punys del caliu.
Damunt del quadern del temps, cadascú dibuixa els vents indecisos
dels camins zodiacals; precipitat l’ocell de cendra, en la matinada
de l’ombra, només resta predir els sediments de la geografia que vivim.
Des dels dits del rovell, les claus són implacables.
U sempre cava estàtues en la gola.
Creix en l’horitzó una ombra major que la de l’alé:
el cànter vorejat del cos amb els seus erms frustrats i cataclismes…
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
de perns on se sostenen les corrioles de l’esdevindre.
En cada bolta els cavalls cecs de la nuesa, els caramells del quitrà,
o l’argent viu enardit de les murtres.
O tot el tall dels reixats de fil d’aram prolongant la penombra dels fèretres,
o tot l’incendi fosc pres dels punys del caliu.
Damunt del quadern del temps, cadascú dibuixa els vents indecisos
dels camins zodiacals; precipitat l’ocell de cendra, en la matinada
de l’ombra, només resta predir els sediments de la geografia que vivim.
Des dels dits del rovell, les claus són implacables.
U sempre cava estàtues en la gola.
Creix en l’horitzó una ombra major que la de l’alé:
el cànter vorejat del cos amb els seus erms frustrats i cataclismes…
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
ARTE DE SOMBRAS
Dentro de la sombra de los féretros, la mueca de mi sombra elevada a noche.
En la gasa oscura del tejado, el tiempo transcurre como un cántaro desnudo.
Ser sombra y hogaza a la vez, el candil en el cuerpo,
la agonía sorda de la piel en las aldabas. Ser extraño confín de desastres,
reemplazo perverso de disputas y antípodas, grito fúnebre o simple drama.
(De la noche la sombra de la mujer que arde en mis costados, con ademanes
de prolongada enredadera; en el vasto conjuro del despojo,
el infierno y sus bujías despiadadas.)
Saber que las miradas son sombras al borde de los encajes y la luz una relojería
de pernos donde se sostienen las poleas del devenir.
En cada bóveda los caballos ciegos de la desnudez, los pabilos del alquitrán,
o el azogue enardecido de los arrayanes.
O todo el filo de las alambradas prolongando la penumbra de los féretros,
o todo el incendio oscuro asido de los puños del rescoldo.
Sobre el cuaderno del tiempo, cada quien dibuja los vientos indecisos
de los caminos zodiacales; precipitado el pájaro de ceniza, en la madrugada
de la sombra, solo queda predecir los sedimentos de la geografía que vivimos.
Desde los dedos de la herrumbre, las llaves son implacables.
Uno siempre cava estatuas en la garganta.
Crece en el horizonte una sombra mayor a la del aliento:
el cántaro orillado del cuerpo con sus frustrados páramos y cataclismos…
Barataria, 17.VIII.2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario