REMINISCÈNCIES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

REMINISCÈNCIES

En la fulla groga que es desprén de les ulleres, els records imprecisos
del baf, les ombres i els vaixellets de paper. Camins neguitejats del temps
en els coàguls de la saliva i el rovell;
en la cavitat informe dels esglaons de l’escala, hi ha parets fosques 
i opacitats ineluctables: desconec si les lluernes poden encendre
tot aquest bosc i rentar tants equívocs de les vestidures.
(Ignore, és clar, si les extravagàncies tenen cap tipus de mobilitat; si la saliva
arquejada és només un joc de línies contràries a les líníes rectes.
Si una branca pot sostindre l’ocell esmorteït de la llum, o estendre les llavors
desmemoriades del crepuscle.
Si tu o jo, podem indefinidament restar agenollats davant de la infinitud;
Si davant de cada tristesa serà millor tancar els ulls per a mossegar l’interminable.
Hem anat, amb certa perversitat, bastint els nostres despulls.)
A més de la fatalitat, què ens sobreviu?
Continuem a la vora de l’embolcall trencat dels portaretrats, arrupides les portes i finestres, els nusos cecs de les llàgrimes i l’infinit.
En la roba de les reminiscències, els tabús i cert grau de bogeria;
(a estones em ric i pense frenèticament en les onomatopeies), em pense
en alguna estació remota de trens, tot mossegant les impureses de la malenconia
o, simplement, en la dissolució de les meues pròpies transpiracions.
Al final sempre ens queda el dubte i la llum descolorada de certes llegums.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

REMINISCENCIAS

En la hoja amarilla que se desprende de las ojeras, los recuerdos imprecisos
del vaho, las sombras y los barquitos de papel. Caminos desabridos del tiempo
en los coágulos de la saliva y la herrumbre;
en la cavidad informe de los peldaños de la escalera, existen paredes oscuras 
y opacidades ineluctables: desconozco si las luciérnagas pueden alumbrar
todo este bosque y lavar los tantos equívocos de las vestiduras.
(Ignoro, claro, si las extravagancias poseen algún tipo de movilidad; si la saliva
arqueada es solo un juego de líneas contrarias a las líneas rectas.
Si una rama puede sostener al pájaro desvaído de la luz, o extender las semillas
desmemoriadas del crepúsculo.
Si vos o yo, podemos indefinidamente estar de rodillas frente a la infinitud;
si ante cada tristeza sea mejor cerrar los ojos para morder lo interminable.
Hemos ido, con alguna perversidad, construyendo nuestros despojos.)
Además de la fatalidad, ¿qué nos sobrevive?
Seguimos junto a la envoltura rota de los portarretratos, agazapadas las puertas y ventanas, los nudos ciegos de las lágrimas y el infinito.
En la ropa de las reminiscencias, los tabúes y cierto grado de locura;
(a ratos me río y pienso frenéticamente en las onomatopeyas), me pienso
en alguna remota estación de trenes, mordiendo las impurezas de la melancolía
o, simplemente, disolviéndome en mis propias transpiraciones.
Al final siempre nos queda la duda y la luz descolorida de ciertas legumbres.

Barataria, 16.VIII.2015